Qui vol viure fins als 120 anys?
{mosimage}A la pàgina de les Necrològiques de “La Vanguardia” veig que el senyor Magomed Labazanov, ciutadà del Daguestan, s’ha mort fa uns dies. Vaja! La ressenya que li dedica el periodista, però, m’atrau per la fotografia del venerable ancià i perquè hi ha un epígraf en lletra petita que diu “Representant de la longevitat al Caucas”. Aleshores m’hi fixo millor, i m’adono que el Sr. Labazanov va néixer l’1 de maig de 1890, és a dir, que ha viscut fins als 122 anys!! Llegeixo amb àvida curiositat els trets més rellevants de la seva vida i, òbviament, és un home que va ser contemporani dels fets i els personatges més decisius de la Rússia i la Unió Soviètica del segle XX com, per exemple, la Revolució de 1918, Lenin, Stalin (que el va deportar) o la caiguda de l’URSS, entre d’altres. Un cop llegida (i admirada) la biografia d’aquest més que centenari camperol, m’aturo a reflexionar sobre el cas…, jo que em pensava que el límit humà eren “només” 120 anys… No sé si m’agradaria viure tants anys…, o, si més no, no sé ben bé com fer-m’ho… De sobte, em ve al cap Frazer, el famós antropòleg escocès, que afirmava que els xinesos, sempre tan supersticiosos ells, per tal d’assegurar-se una vida llarga feien servir tot tipus d’encanteris. Segons Frazer, sembla que hi havia el costum de proveir-se en vida de la mortalla, que era tallada i cosida per noies solteres o ben joves perquè així “encomanaven” a la roba una mica de la seva joventut, cosa que havia de retardar la mort del qui havia encarregat la mortalla. A més, si era possible, se la feia fer en un any de traspàs, és a dir, en un any més “llarg” amb l’objectiu que això li perllongués encara una miqueta més l’existència. I el dia de l’aniversari, l’interessat es posava aquella mortalla (sovint amb la paraula “longevitat” brodada) i, ben feliç, rebia les felicitacions de la família i les amistats amb un posat de dir: “Veieu, amb aquesta ‘màgica’ peça viuré més que vosaltres, oi que n’és, de maca?!” Ignoro si algun xinès modern continua amb aquesta tradició. Durant dos anys, a la Xina ningú no me’n va parlar, d’aquest conjur, però sí que vaig ser testimoni del “diàleg”, creixent i fluïd, que hi ha entre els vius i els morts, entre les famílies i els seus avantpassats, i que s’ha recuperat de manera oberta. En fi, que entre una cosa i una altra, és cert allò que diuen que cal viure el dia present com si fos l’últim…, i més quan sé del cert que “viuré” molt més temps en la Mort que no pas en la Vida. Carai!
