Som a les acaballes pràcticament del mes de novembre. Aquest ha estat, sens dubte, un mes trascendental per a mi per diversos motius: perdre finalment la feina, sol.licitar la prestació d’atur, canviar de pis i de ciutat i, potser, el més celebrat òbviament: el meu “cumple” el passat dia 16. Doncs, sí, acabo de fer 47 anys…, puff! Sí que quan em miro al mirall em veig crescudet, però se’m fa estrany veure’m en aquesta edat. Això ens passa a gairebé tothom, és una reacció tipificada, però no per això és menys real. Recordo encara perfectament, quan tenia 20 anys, que em preguntava sovint: Com seré als 30? Sentia curiositat per imaginar-me així de “gran” i per saber en què o com hauria canviat o què seria de la meva vida… I quan vaig fer-los, vaig preguntar-me el mateix dels 40 i, ara, a tocar dels 50, però, ja no m’ho pregunto tant. Conservo una imatge mental de quan vaig fer els 25, assegut en habitual postura búdica en un dels bancs del Pati de Lletres de Filologia, escrivint en un paperet (que guardo no sé on) la reflexió que em va causar haver arribat al primer quart de segle…, en una època en la qual sentia intensament la literatura i vivia més com un personatge que no pas com una persona “normal”…, encara continuo sent una mica així, què hi farem!
Avui miro enrere i analitzo la trajectòria del nen nascut al barri barceloní de Sant Andreu [del Palomar], criat als barris de La Sagrera i El Carmel, educat en un institut de batxillerat de Sant Gervasi i, finalment, convertit en alumne de la Universitat de Barcelona, i puc afirmar que, de moment, amb la força interna de la sang, una mica de sort i l’experiència adquirida, he anat superant els múltiples entrebancs que m’he trobat a la vida. I ara serà igual.