No recordo ara si va ser al maig o al juny quan el rei Joan Carles i la reina Sofia van visitar Seül, l’any 1996, en viatge oficial…, crec que ja estàvem al juny…, tant s’hi val, però sé que la primavera floria esplèndida als parcs, les muntanyes i els jardins comunitaris de tot Corea. A casa, recordo, al balcó teníem algunes plantes que, en arribar aquesta època del’any, omplien de color una vida –la meva— que en alguns aspectes personals s’havia anat tornant fosca amb el pas del temps. Afortunadament, l’any 1996 va ser un dels meus millors anys, una etapa (a Seül) que mai no oblidaré en què em sentia molt bé en aquell país, fins i tot bastant integrat a pesar dels rumors que sempre hi havia d’atacs imminents del veí del Nord. Recordo que ja no m’importava gaire, al 1996, si esclatava una guerra a la península coreana…, si ho feia, ja ens treurien d’allà (o no) els soldats nord-americans que, de manera fixa, estan establerts en aquell país. De veritat que no em preocupava gens. Era feliç allà, i això era l’únic que importava. A més, quan a l’any 1993 sí que hi va haver un perill immnent d’atac, jo tot just acabava d’arribar i per res del món hauria volgut retornar tan aviat a Barcelona. Així que, amb una cerveseta, brindàvem (al 1993) un professor colombià i jo per la pau, mentre llegíem versos de Salinas i de Min yong-tae, aliens del tot a un atac que no es va acabar de produir perquè, providencialment, l’expresident nord-americà Jimmy Carter va venir a entrevistar-se amb Kim il-sung, el fundador de la “dinastia” Kim al govern nord-coreà, i es van calmar les aigües. Això sí, jo vivia prop de l’Acadèmia Militar i aquells dies no feien més que enlairar-se (i aterrar) helicòpters d’allà… I com us deia en començar l’escrit, allà a Seül vaig tenir l’oportunitat de saludar fins a dues vegades, en dies diferents, als reis espanyols. La primera vegada a l’Hotel Shilla, si no vaig errat, en una recepció només per a professors d’espanyol (jo a més feia català malgrat algunes cares llargues d’alguns prohoms de la diplomàcia hispànica). La segona, en una recepció a la comunitat espanyola resident, al jardi de l’ambaixada. Què voleu que us digui? La reina em va semblar una senyora “normal” (amb una quantitat de polseres soprenent als canells); el monarca, no sé si perquè el jetlag l’havia afectat (li vaig arribar a dir) o què, però el vaig trobar lent de reflexos… Han passat els anys i el meu sentiment republicà és avui ja indiscutible. Una democràcia de debò així ho exigeix. I la República Catalana, el pas que, abans o després, ens toca fer aquí.
