Aquest mes de juliol (en realitat, del 9 de juliol al 8 d’agost) els musulmans es troben al mes de Ramadà. Com és preceptiu, durant les hores de sol, fan dejuni les persones adultes en condicions de fer-lo. La santedat del Ramadà es deu al fet que, en aquest mes de l’any islàmic, Muhammad (Mahoma) va tenir la primera revelació. A la sura 2 (al-Baqara ‘la Vaca’), aleia 185, hi diu: “El mes de Ramadà, en què es va fer davallar per primera vegada el Qur’an (Alcorà) com a guia per a la humanitat […]”. El profeta Muhammad acostumava a fer dejuni regularment a la Cova de Hira i, precisament, l’Àlcorà li fou revelat durant el novè mes (anomenat Ramadà) en un d’aquests episodis de dejuni (i això m’ha fet pensar ara en els quaranta nou dies que Buda es va passar meditant sense menjar sota la figuera fins assolir la Il.luminació). Però el dejuni no és privatiu de l’islam i de les religions índiques. Així, en el judaisme, fer dejuni, antigament, era una pràctica compartida amb altres religions i creences de l’entorn i, per exemple, se’n feia abans d’entrar en combat, abans d’entrar en contacte sagrat amb Déu, com a mostra de penediment, etc. La novetat que va introduir el judaisme és la de passar d’un dejuni sagrat a un de “social”, és a dir, i segons va escriure el profeta Isaïes (Is 58: 5-10), dejunar és “obrir les presons injustes […], deixar lliures els oprimits i donar de menjar els famolencs”. Davant d’això, cal menjar, doncs, perquè el veritable dejuni és ajudar el proïsme. Això no obstant, actualment es dejuna en algunes ocasions, la més important de les quals és la del Yom Kippur. En el cristianisme val a dir que, per a Jesús, malgrat que era jueu, el dejuni era secundari, i anava més en la línia del que proposava Isaïes. Posteriorment, l’Església a l’Edat Mitjana va reintroduir dejunis relacionats amb la purificació i la penitència i, avui dia entre els catòlics encara es mantenen (ja no gaire) els dejunis i abstinències dels divendres de Quaresma i del Divendres Sant.