El passat 12 de octubre, per raons totalment oposades a la política, vaig ser gairebé tot el dia a Barcelona. A les vuit del matí, a Gran Via de les Corts Catalanes, tocant a Pl. Espanya, estava esmorzant en un forn-cafeteria que, en pocs minuts, es va omplir de Mossos d’Esquadra amb ganes “d’agafar forces” abans d’anar a controlar ultres, personatges tèrbols que, aprofitant-se de la democràcia, volien exercir el “seu” dret de manifestació… I em pregunto: ¿com pot ser que un dels principals atacants de la Llibreria Blanquerna de Madrid estigués tan tranquil fent declaracions a Montjuïc? Per la tarda, cap a dos quarts de vuit, just en el mateix lloc que al matí, de sobte passaren pel meu davant una vintena d’aquests ultres mentre que, per la calçada, lentament, els furgons dels Mossos els anaven seguint. “Curiosa” i lamentable situació. Que no es prohibeixin aquests partits declaradament feixistes és tot un despropòsit i una vergonya només atribuïbles als qui, des dels poders central i “perifèric”, es mostren volgudament contraris a condemnar aquestes ideologies ultradretanes i, pitjor encara, als qui encara els riuen les gràcies. ¿O és que ja els anava bé que vinguessin aquests elements a “atemorir catalans”? Això és molt més seriós del que sembla. Si obrim aquests dies qualsevol diari, trobem una mateixa notícia: la ultradreta guanya terreny a Europa; i el que és més preocupant és que els partits d’extrema dreta es consoliden a països tan propers com França, Grècia, Àustria, Noruega, Suècia, Finlàndia i Holanda. A Espanya no han aconseguit representació parlamentària (a Catalunya sí), però sí “respresentació” sonada i sonora als carrers en un clima d’injustificable permisivitat. Si a això hi afegim que, malgrat les retallades econòmiques i de drets socials que rebem des del poder, vivim el dia a dia en estat gairebé hipnòtic i deixem que ens continuïn lesionant drets fonamentals, el futur a curt i mitjà terminis es presenta certament molt i molt fosc. Què se n’ha fet, del Nie wieder!! (Mai més!)?