Hi ha constància que el món existeix fa al menys cinc mil milions d’anys. Déu n’hi do, oi? La civilització, entesa com el conjunt de costums, creences i coneixements que reflecteixen l’assoliment d’un grau superior de desenvolupament de la societat, és molt més recent en el temps. Si ens referim, per exemple, a la civilització grega estem parlant de més de tres mil anys. Però si el que volem és centrar-nos en el concepte de l’estat de dret, que consisteix en la subjecció dels pobles o estats a un conjunt de normes legals que garanteixin un funcionament responsable i controlat dels òrgans del poder, ens hem d’acostar fins a la Revolució Francesa i, per tant, hem de fixar el seu establiment durant els darrers anys del segle XVIII. És a dir, fa poc més de 200 anys.
L’estat de dret, que és aquell en el qual viuen les societats més avançades i, entre elles, la nostra, es caracteritza per l’existència dels poders legislatiu, executiu i judicial. Tots ells, en teoria independents l’un de l’altre, s’estructuren entorn a un conjunt de normes jurídiques, de diferents rangs, que van des de la Constitució fins als reglaments més simples, com poden ser, per exemple, el conjunt de normes que ha de complir qualsevol dels membres d’una associació cultural, un club o una simple comunitat de veïns.
Qualsevol ciutadà, fins i tot els menys instruïts en la matèria, sap que la majoria dels estats tenen el que s’anomena una carta magna o constitució i que la seva vida en societat està regulada mitjançant decrets, lleis, estatuts i reglaments. Aquest constitueix un conjunt de normes que no podem ignorar i que hem de respectar escrupolosament. Tant és així que existeix un principi jurídic que ens diu que el desconeixement de les lleis no ens eximeix del seu compliment, i que la vulneració de qualsevol precepte està penada per les lleis.
Dit això, potser és el moment de demanar que els nostres polítics comencin per donar exemple a la ciutadania a la qual es deuen i no juguin a incomplir les obligacions pròpies d’un estat de dret. Podria oferir molts exemples i alguns molt i molt propers, però em limitaré a donar-ne un: com pot dir el president del govern d’Espanya que el referèndum que vol dur a terme una àmplia majoria de la societat catalana, representada per 87 diputats del Parlament, no és constitucional? La “Constitución Española”, que cap ciutadà viu menor de 54 anys va poder votar, recull la possibilitat de convocar un referèndum. Una altra cosa és que el “Gobierno” decideixi fer-se el sord.