A l’hora d’escriure aquestes línies, en un hivern força suau climatològicament parlant i jo mateix amb una contractura dels muscles intercostals a causa de la tos d’un refredat que vaig agafar a finals de novembre, l’any que acabem d’encetar es presenta, no obstant això, força calentet. Després de la treva nadalenca, la realitat tornar a colpejar-nos, a uns més que a uns altres, és clar. Si bé és cert que vaig riure molt veient l’espectacle “La Família Irreal” que TV3 va programar a primers d’any, també ho és que, a l’endemà, quan vam conèixer la segona imputació de la infanta Cristina ja no vaig riure tant, i no és per compassió envers la noia sinó perquè és un tema que em fa enrabiar, i molt. I no tant per ella com per tot el qui ha al darrere, gent de tota condició que no ha mostrat cap escrúpol a l’hora de moure el diner públic i que ens ha estafat a la gran majoria. I és que mig país (d’aquí i d’allà) n’està enfangat, d’aquest tipus d’afers tèrbols financers… Patètic. A Catalunya, aquest 2014, s’hi esperen esdeveniments definitius i definitoris en clau identitària, i a falta que els polítics moguin les fitxes oportunes, hi ha un gruix molt important de persones disposades a fer el que calgui per sortir de l’actual atzucac…, i que ja s’estan organitzant. D’altra banda, les previsions astrològiques –en les quals no “crec”– m’auguren un bon any, i si voleu que us sigui sincers, no sé què vol dir ben bé això o com haig d’interpretar-ho. Cada cop em sento més irrellevant en la dinàmica del món i aquesta sensació, que no és nova, sí que és més intensa darrerament.
Tinc la impressió que “l’oasi” en el qual he viscut des de sempre s’està assecant, s’està convertint en un indret ermot…, però, bé, és només una impressió, i no malbarataré la poca aigua que m’hi quedi…, i menys ara que ens han apujat el rebut!
