Al gener del 2002, vaig escriure en aquest mateix espai una reflexió sobre la poesia de Joan Vinyoli. Escrivia aleshores: I per què hauríem de llegir Vinyoli?, em pot preguntar algú, i jo podria respondre que aquest és un bon moment, que en l’època en què vivim, tan mancada de reflexió (i per descomptat de reflexió poètica) de la pròpia existència, llegir els versos d’aquest gran poeta català ens endinsa en el més profund de l’ànima humana i ens dóna claus per entendre la persona, la natura, la solitud, la vellesa…i la immortalitat a través de la paraula escrita. Ell ens recorda que, entre la desfeta, hi ha sempre una porta oberta a l’esperança. Dotze anys més tard, aquestes paraules sonen més actuals que mai, atès que aquest any 2014 celebrem el centenari del naixement de Joan Vinyoli (el 3 de juliol de 1914), un dels més grans poetes catalans del segle XX i, probablement, el més influent entre les generacions posteriors de poetes catalans. El també poeta Jordi Llavina és el comissari de l’Any Vinyoli que, durant els pròxims mesos, programarà actes diversos i revitalitzarà la memòria del genial poeta (mort ara fa justament trenta anys, concretament el 30 de novembre de 1984). Durant el 2013 vam viure l’Any Espriu, que va gaudir d’un pressupost i una difusió que difícilment es repetiran amb el mestre Vinyoli, a qui el mateix Salvador Espriu va admirar moltíssim. He de reconèixer (i és per a mi un honor) la influència que poemaris con Domini Màgic i Passeig d’aniversari, a les acaballes de la seva vida, han exercit en els meus poemes inicials i com, gràcies a Vinyoli, vaig descobrir Leopardi a partir del poema “El primer estel”, inclòs en el primer dels llibres citats, Domini Màgic, una obra que, segons Pere Gimferrer, un dels grans poetes catalans contemporanis, és l’única que val la pena. No sóc ningú per desautoritzar Gimferrer, però per sort som molts els qui no compartim el seu punt de vista. Bé, no m’estendré més. Vull recomanar el volum de poesia completa de Joan Vinyoli, publicat per Edicions 62 (amb pròleg del poeta Enric Casasses) i que descobriu la poesia viva, elegant i reflexiva del mestre, un home sempre fidel al mar (al nostre Mediterrani), i que escrigué: “El mar és ple, però jo em passo dies / omplint-lo de mirada”.
