No sóc ni de bon tros un entès en futbol. No obstant això, sóc un seguidor relativament fidel del Barça. Aquesta, diguem-ne, afició em va sorgir quan de nen em duien a veure partits al Camp Nou, els dimecres i els diumenges principalment. Val a dir que mai no vaig ser un cridaner, a diferència d’altres nanos, però sí que és veritat que l’esclat d’alegria que es vivia a les grades quan el Barça marcava un gol és una sensació encara inoblidable. No sabria dir quants anys van ser però van ser molts partits, allà, a Gol Nord, lletra H, I, J…, no n’estic segur ja, però potser diria que va ser entre el 1976 i el 1979. Encara vaig ser a temps de veure jugar a Sadurní, Gallego, Rexach, Cruyff, Neeskens o Migueli entre d’altres. Precisament, aquest últim va ser el meu ídol. Tant és així que quan jugàvem partidets al carrer, jo “assumia” el paper de Migueli, amb força realisme, a l’hora de jugar de defensa central…, encara que no era massa bo. Si de cas, hauria pogut jugar de porter, que era una posició que “acostumava a tocar-me” sempre a mi i que, de tant fer-ho, em va acabar agradant. L’evidència definitiva que ens va mostrar que jo no servia per això del futbol, va ser la prova a la qual havia estat convocat per l’OFIB (l’escola de futbol infantil de Barcelona) i que va ser un dissabte al matí en un camp de futbol de Gavà. El meu equip va perdre per 1-0 només, però suposo que no vaig fer un partit convincent, com a defensa, perquè ja no m’hi van dur més. Potser aquella va ser, per mi, una petita però necessària derrota. N’estic segur, d’això. I des de finals dels anys 70 que no he tornat a veure mai més cap partit del Barça al Camp Nou (ni a fora tampoc és clar). Tota aquesta introducció, que he anat recordant i escrivint sobre la marxa, m’ha vingut al cap arran de la sensació de derrota, també, que em va transmetre una foto de l’actual entrenador del Barça, el Gerardo “Tata” Martino, un home savi però senzill, que ha rebut des del primer dia uns pals desmesurats pel sol fet de fer-se dir “Tata” i no pas “Tito”…, i perquè no té una carta de presentació de “gran” entrenador, tal com es demana (o exigeix?) sempre per aquestes contrades.
Aquesta mirada classista, tan lamentablement nostrada, és el que més greu em sap de tota aquesta història…
