Que vivim temps convulsos i canviants és una evidència. D’un temps ençà, els fonaments de l’establishment estan patint fortes sacsejades i, com és llei de vida, res no és per sempre i, alhora, res no és impossible. Així, des de fa un any estem veient com cauen papes, reis, líders d’oposició, secretaris generals de partit i, també, patim l’habitual numeret d’aquell que sempre diu que marxa però no marxa… En bona mesura, les eleccions europees, que mai no havien despertat gaire interès en la ciutadania, en aquesta ocasió i amb els resultats obtinguts han contribuït a l’inici d’una època de profundes transformacions, unes transformacions que la democràcia del segle XXI reclama. Ara més que mai, els pobles volen ser escoltats i tinguts en compte, i no només per demanar-los un vots d’entrada tancats. Davant d’això, les reticències de les velles guàrdies, immobilistes per definició més enllà de la ideologia, es tornen insuportables i de difícil encaix en les noves realitats en què ens movem. Un cop més, sense valentia no aconseguirem res. Fem-nos la pregunta següent: ¿Som capaços d’assolir els canvis socials, polítics i morals que ens calen, i en pau? La violència, vingui de l’Estat o de la gent, sempre és la pitjor estratègia. L’entec perquè jo també l’he sentida i sé que no és gens fàcil de controlar, però dialogar mai no pot ser l’últim recurs, sinó el primer de tots. Jo continuo caminant per una molt fina corda fluixa, laboralment i personalment parlant, i gràcies al fet que vinc de família de circ, encara no he caigut del tot d’aquesta corda…, perquè encara em queda un xic d’il.lusió per seguir avançant. El que no sé és fins quan.
En definitiva, cal una renovació efectiva, natural, així com la que el gran poeta japonès Bashó va plasmar en un haikú per a la reflexió: “Cau el sol roent. / Les pedres del camí cremen… / Passa un aire fresc”.