Fa vint anys una professora universitària d’un país europeu em deia tota convençuda, davant la meva sorpresa, que el català era un dialecte. De quina llengua?, li vaig preguntar. De la castellana! digué. Alça, Manela!! Quin estirabot! Sens dubte, eren altres temps i jo em pensava que durant tots aquests anys el concepte hauria anat canviant en el món acadèmic. N’estic segur, que ha canviat, però la setmana passada una alumna de secundària d’un país europeu més desenvolupat que el nostre em preguntava si el català era o no un dialecte, atès que ella, a banda de la llengua oficial del seu país, parlava també el dialecte de la seva regió. I, a l’endemà, per reblar encara una mica més el clau, una senyora d’un país Iberoamericà (atenció al matís), que viu i treballa a Catalunya des de fa més de deu anys, em deia que no entenia per què parlàvem català i que seria millor “fer-lo fora”… Surrealista, per no emprar paraules gruixudes. Un puntet de sentit comú en tota aquesta disbauxa el posen uns pares no catalans que acaban de traslladar-se a Catalunya i, amb molt bon criteri, li proporcionen a la seva filla uns curs intensiu de català, durant el mes d’agost, perquè en incorporar-se la nena a l’escola, al setembre, la llengua catalana no li soni a xinesa. Em sembla genial. Lluny de queixar-se a les administracions i denunciar el sistema reexit d’immersió, aquests pares opten perquè la filla aprengui català en la mesura del possible i pugui integrar-se progressivament en la societat d’acollida. Un aplaudiment i la meva admiració per a aquestes persones. Certament, el fet que algú valori la teva llengua materna, sigui quina sigui, et fa sentir bé, feliç. Jo, malgrat tot, faig la meva vida molt més en castellà que no pas en català. Durant la infantesa al barri obrer del Carmel de Barcelona, a mitjan anys setanta, els meus primers amics i la meva EGB van ser molt majoritàriament en castellà, encara que a casa sí que el parlàvem, el català, l’idioma de la mare. En definitiva, que algú et menyspreï la llengua materna és un insult directe a la figura de la mare. I això de cap de les maneres “no ho podem ‘permitir’”, que diria en Nuñez en genuí “catañol” barceloní. Bon i assenyat estiu!
