A l’hora d’escriure aquestes línies m’assabento de la mort de l’actor nord-americà Robin Williams i, de sobte, em vénen a la memòria un munt d’escenes de les seves pel.lícules. Una de les més significatives per a mi és, sens dubte, aquella de “El club dels poetes morts” en què recita els cèlebres versos de Withman “Oh capità! El meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge”. I recordo aquesta pel.lícula perquè al 1993, essent professor a la Universitat Hankuk d’Estudis Estrangers a Seül (Corea del Sud), vaig viure una experiència semblant amb aquells inoblidables alumnes coreans… Però la mort de l’actor s’afegeix al dolor que sento aquestes setmanes per les víctimes dels conflictes bèlics i de l’epidèmia d’Ebola, virus que acaba de matar també avui mateix el sacerdot Miguel Pajares, repatriat fa pocs dies. Més enllà de la polèmica que alguns veuen en aquesta repatriació, jo voldria tenir un reconeixement per als missioners i missioneres i cooperants d’ONG que en un acte de fe o de generositat absoluta es troben actualment atenent milers de persones desfavorides, malaltes, marginades o empresonades arreu del món…, i en aquest punt torno a Corea del Sud per recordar l’Eduardo, germà marista mexicà i company meu de feina al departament d’Espanyol de l’esmentada universitat coreana. I és que un dia, en un episodi recent de tensió bèlica intercoreana, li vaig preguntar que què faria si els nord-coreans ens atacaven. Jo no veia clar allò d’haver de tornar a Barcelona i volia saber si ell se’n tornaria a Mèxic. De la manera més natural, l’Eduardo em va contestar que no, que no marxaria pas del país asiàtic, que ell era allà per ajudar aquella societat i que si calia, morira com un d’ells sota les bombes.
El seu esperit missioner em va impressionar aleshores i, per sort, durant els quatre anys que vaig ser allà no hi hagué cap conflicte de consideració llevat de les habituals escaramusses frontereres perquè…, potser, i malgrat tot, jo també m’hi hauria quedat, a Seül.