L’estiu del 2014 és, des de fa uns dies, història. Entrem a la tardor, època que per a moltes persones és de les més belles del cicle anual d’estacions, amb permís, per mi, de la primavera. No obstant això, és a la tardor quan vaig néixer, quan vaig entrar a formar part d’aquest món pervers que sovint intento endolcir sense gaire èxit; un món que, com a occidental, encara puc visualitzar amb una certa projecció de futur, una occidentalitat que m’he “trobat” i de la qual moltes vegades he volgut renegar. Aquesta tardor, que serà la darrera de la meva dècada dels quaranta, es presenta incerta i, fins a cert punt, personalment desconcertant. Aquestes últimes setmanes, he acceptat finalment la meva “simplesa” acadèmica i, com tants milions i milions d’éssers humans, afronto els dies el millor que sé, procurant de fer, això sí, el màxim de bé possible als meus conciutadans i animalons varis. Aquesta és una premissa moral que mai no he bandejat i que, a aquestes altures de la vida, no vull abandonar. Alguns em diuen que em caldria ser una mica més “dolent”, i és obvi que ho puc arribar a ser, però amb quina finalitat? Sobreviure? Aconseguir algun favor material més? No ho veig clar, mai no he vist clares aquestes estratègies. D’altra banda (oi, Bandini?), sempre m’havia imaginat com a escriptor…, un altre desengany que també he assumit. Sobre això, i durant anys, m’he defensat dient que, com ara el gran compositor Robert Schumann, jo mateix sóc “un artista d’allò fragmentari”, és a dir, un [suposat] escriptor minimalista però escriptor al cap i a la fi. No cola. I, a més, quin sacrilegi comparar-me amb l’excel.lent músic alemany, prototip de l’artista romàntic! Bé, i amb aquesta “simplesa” finalment revelada, amb il.lusió, encara, per viure i tirar endavant, amb l’exemple inquietant dels personatges de les novel.les de John Fante, us desitjo una bona i ponderada tardor, pas necessari per arribar, travessant el llarg hivern, a una pròxima i desitjada primavera…, la que sigui.