Fa dies que gairebé no reben cap notícia del grup fonamentalista sunita Estat Islàmic (EI), una de les múltiples formes d’expressió de l’islam polític, però això no vol dir que no estigui actuant. Parlem-ne, doncs.
Per a la gran majoria de musulmans, l’EI no és més que un grup terrorista que ha tacat l’islam, la memòria i l’exemple del Profeta. L’EI s’engloba en el jihadisme com a moviment polític de caràcter pseudosalafista que propugna el califat panislàmic. Els grups (molt nombrosos) enrolats en el jihadisme, de manera general, defensen la literalitat dels textos alcorànics i la implantació d’un sistema político-jurídic revolucionari radical basat en la xària (llei islàmica), amb governants que solament han de retre comptes a Déu directament. Així com en el cristianisme existeixen, principalment, tres branques: catòlics, protestants i ortodoxos, a l’islam, com a fe, també en trobem tres: sunnites, xiïtes i kharigites (que al seu torn es divideixen en diversos corrents). De manera paral·lela, l’islam compta amb grups reformistes (els més coneguts entre nosaltres són els wahabites i els salafistes), grups fonamentalistes radicals (Germans Musulmans, Hamàs i Hizbulah) i jihadistes (Al-Qaida i l’EI, entre molts altres).
Feta aquesta necessària presentació, caldria fer un aclariment sobre el terme “jihad”, que en els nostres mitjans de comunicació acostuma a usar-se ja de manera àmpliament acceptada (i incorrecta) com a substantiu de gènere femení, “la jihad”. Però, i molt breument, cal dir que “jihad” significa ‘esforç’ i tant en àrab com en català és una paraula de gènere masculí. En opinió d’Abdenur Prado (fundador de la Junta Islàmica Catalana), “jihad és sens dubte el concepte de la tradició islàmica més manipulat de les últimes dècades”. El seu ús en femení prové de l’error conceptual de traduir-lo com a ‘guerra santa’, concepte propi de la tradició cristiana, utilitzat, segons Prado, “per mostrar que l’islam és una religió essencialment violenta”, quan no és així, afegeixo jo. L’Estat Islàmic no és l’islam i ni tan sols el representa; aquesta idea cal tenir-la clara per no acabar culpant la gran majoria de musulmans d’allò que no han fet.
