Hi havia una vegada un president del Gobierno de España –ja veureu que la història comença com qualsevol altre conte però que, de moment, no té un final feliç– que es va comprometre públicament a aprovar l’Estatut de Catalunya que sortís del Parlament amb un suport majoritari dels partits que l’integraven. Aquell president, que era del PSOE i que sempre s’omplia la boca de democràcia, va rebre un document, elaborat a consciència, i recolzat pels vots de més de dos terços dels representants legítims del poble català.
L’Estatut en qüestió va passar llavors pel Congreso de los Diputados, on diversos partits espanyols i espanyolistes van decidir que era convenient donar-hi unes quantes tisorades. Però, finalment, tot i les esmenes, va ser votat favorablement. I el mateix va succeir al Senado, l’anomenada Cámara Alta, que moltes vegades dóna la sensació de ser una institució sobrera. Tot i escapçat, aquell Estatut millorava l’anterior, aprovat en temps de la Transició que es va obrir arran de la mort del dictador i la posada de llarg d’una Constitución que, de passada, direm que no va votar cap ciutadà que avui tingui menys de 54 anys de edat.
Aquella Constitución, que avui encara és vigent, contemplava i ho segueix fent, perquè no ha estat modificada en aquest sentit, la possibilitat de sotmetre les qüestions importants a referèndum. Així que els catalans –només els catalans- van ser cridats a les urnes per donar per bo aquell Estatut d’Autonomia. Un cop votat i quan encara es podia copsar el malestar del poble de Catalunya per la supressió del preàmbul, el PP, llavors a l’oposició, va plantejar una demanda d’inconstitucionalitat davant el tribunal més polititzat de la història.
El Tribunal Constitucional no va respectar la voluntat democràtica dels catalans, com tampoc no ho va fer amb les decisions del Congreso i del Senado. Però, finalment, l’Estatut va entrar en vigor. Però, ves per on, el mateix partit que havia impugnat fins i tot el preàmbul de la nostra carta magna, va aconseguir la majoria absoluta a les eleccions espanyoles. I com ja havia passat quan un altre president del mateix partit havia deixat de parlar català en la intimitat per iniciar la seva particular creuada contra Catalunya, va decidir que no hi havia prou amb totes les tisorades anteriors i va començar un rosari interminable d’incompliments i retallades.
Aquesta situació va provocar la reacció de tot un poble –o gairebé tot-, que va sortir al carrer per defensar els seus drets i llibertats. Ho va fer sempre d’una forma legal i pacífica. Va reclamar el seu dret a decidir, contemplat a la Declaració Universal dels Drets Humans i també a la vigent Constitución española. Després va recórrer a la Llei de Consultes que s’havia salvat de totes les retallades i es manté vigent a l’Estatut. I el Gobierno va suspendre cautelarment aquella llei, novament utilitzant l’instrument del Tribunal Constitucional.
En aquest punt, fins i tot el partit d’aquell president d’esquerres i suposadament demòcrata que s’havia compromès a respectar la voluntat del poble de Catalunya, s’alineava al costat del Gobierno. I més encara, els representants del PSC protagonitzaven una cerimònia de la confusió amb motiu de la presentació d’una moció en favor del dret a decidir i la celebració d’una consulta popular a tots els ajuntaments de Catalunya. A uns lloc van votar a favor, en altres es van abstenir i a Castelldefels van votar el mateix que la dreta. Molta gent es pregunta qui té segrestada la democràcia i per què. En qualsevol cas, a Convergència sabem que el conte encara no s’ha acabat i que tindrà un final feliç.
