Quan era petit, m’agradava passejar per castells i ermites antigues, buscant-hi “tresors” i imaginant-me que encara podria escoltar vides passades si acostava l’orella als murs o les parets d’aquelles construccions. Sense saber-ho encara, sentia una passió semblant per les ruines a la que havien sentit els artistes alemanys del Romanticisme (només cal gaudir de la contemplació, entre d’altres, dels quadres del pintor Caspar David Friedrich), però, llavors, de nen, no sabia de l’existència d’aquells autors i, per mi, caminar per un castell derruït era un exercici d’imaginació i a la vegada de “recerca” d’elements arqueològics, evidentment tot des del punt de vista d’un infant, per bé que aleshores ja deia que volia ser arqueòleg, perquè allò de recollir “pedres històriques” em cridava molt. Recordo ara les visites al castell de Burriac i al castell de Palafolls, gairebé sempre solitàries. Certament, recollia trossos de ceràmica que trobava però que, en realitat, no eren gens antics, sinó el producte d’alguna trencadissa o similar. Després, amb el temps, vaig anar canviat de gustos: volia ser químic, biòleg, astrònom…, curiosament, de nen, mai no vaig pensar que acabaria sent un “home de lletres”, tot apuntava el contrari, fins que vaig començar el batxillerat i vaig suspendre totes les assignatures de ciències alhora que començava a redactar els meus primers escrits (i que encara conservo). A partir d’aquell moment d’adolescència, vaig adonar-me que les ciències havien de ser només un deure acadèmic que havia d’aprovar com fos per deixar-los el camí net a les lletres. Potser és veritat allò que em deien que vaig ser dels primers de la classe a aprendre a llegir i escriure i dels últims a fer càlculs. Sigui com sigui, i ja ho he escrit en altres ocasions, una completa formació passa per casar coneixements tècnics amb humanístics, i el millor exemple encara és (i serà) el gran Leonardo da Vinci. Bona entrada a la primavera!!!