A l’hora del capvespre és quan millor em sento. Ara mateix son gairebé les nou del vespre i tinc la finestra del meu “despatx” de casa oberta de bat a bat perque hi entri la primavera, els xisclets de les orenetes, el canvi de llum i la brisa fresqueta que preludia l’arribada de la nit. Quina riuada de sensacions mentre escolto la màgia d’una melodia barroca! Torno a insistir-hi: per mi, la primavera és l’estació més maca de l’any! I tot això fa que em senti interiorment satisfet, feliç, joiós de saber valorar aquestes “petites coses tan grans” de la vida, que fan que valgui la pena continuar lluitant. Però això, amics, val realment poc i és gairebé una ofensa expressar-ho mentre hi hagi algú al món que pateix discriminació, rebuig, abandonament, explotació, menyspreu o el resultat de qualsevol dels molts camins que l’esser humà ha creat per fer i fer-se mal…, perquè aquesta és la realitat i ja, des dels orígens, ho han vist totes les generacions. Afortunadament, hi ha persones que ho han entès i no els costa gens ser bona gent en una època, aquesta, en la qual “ser bona persona” no és pas un valor sinó una manera de perdre els temps… En una societat tan competitiva com la nostra, sortir al carrer amb bones intencions és vist com un signe de debilitat quan el que et demanen avui dia és que esclafis el teu competidor per esdevenir un veritable triomfador/a. Aquesta no és una nova situació. Ha estat així des de sempre, però jo m’imaginava que els humans havíem evolucionat i constato un cop més l’evidència que porto algun temps escrivint: que ens trobem en un moment de decadència que ens portarà a una regeneració mundial. I que cadascú la interpreti com més li convingui bo i recordant que ja ens trobem en un inevitable compte enrere. Plou i fa sol…
