De serbi, jo, només en tinc el primer cognom. Encara diré més: d’eslau tampoc no en tinc gaire cosa, més aviat d’esclau ja que aquest cognom serbi no és ni tan sols “nostre” sinó que és un cognom prestat… No obstant això, i perquè la tia Victòria (de fet, germana del meu avi) em digué que la família havia arribat a Espanya des de Banja Luka, a Bòsnia-Herzegovina (“la Chegovina, con deia ella) i també de Montenegro, sempre he sentit més carinyo per Bòsnia-Herzegovina que per qualsevol dels altres territoris de l’antiga Iugoslàvia. I també haig de reconèixer, amb cert grau de culpa, que no hi he anat mai, que ja ho havia pensat al 1993, quan la guerra, però finalmente aquell mateix any el destí em va portar a l’altra punt del món: Corea del Sud, circumstància, però, que no em va distreure d’aquella terrible guerra europea, com ho demostren els versos i textos varis que vaig escriure aleshores sobre Bòsnia. Bé, aquesta introducció és per recordar que fa uns dies es van complir vint anys de l’esgarrifosa massacre de Srebrenica, l’11 de juliol de 1995, localitat bòsnia que va patir la pitjor matança perpetrada a Europa des de la Segona Guerra Mundial…, els soldats serbis van assassinar uns vuit mil homes musulmans (nens i ancians inclosos) en un incomprensible de-sistiment de responsabilitats de la Unió Europea. Encara avui no està del tot clar el perquè (¿o és que els van matar impunement perquè eren musulmans?), i encara avui s’estan trobant restes humanes d’aquella absoluta barbàrie.
Una infinita vergonya, una vegada més, que la majoria blanca europea, culturalment cristiana i benestant, sigui tan egoïsta. Mentrestant, el dolor de les famílies bòsnies (europees, no ho oblidem!!) continua.
