Aquest mes de novembre faré 50 anys…, i com resa el tòpic, el temps m’ha passat volant i gairebé no me n’he adonat. Potser estic exagerant una mica però, feti i fet, ja m’he cruspit mig segle, i no caldria ni dir-ho, però no arribaré a cruspir-me tots els anys que falten per completar-lo. Llàstima (o no). Suposo que hauria de sentir-me feliç d’haver arribat fins aquí, però ha estat en gran mesura simple qüestió de sort, i res més. I potser sí que me’n sento, de feliç, però no gosaré gaire a exterioritzar-lo, el goig, perquè no considero (mai no ho he considerat) que la felicitat hagi de fer-se gaire visible quan vivim en un món de dolor sovint insuportable. Això no obstant, no m’impedeix de sentir-me interiorment i reservadament feliç quan en tinc l’oportunitat. Ara em ve a la memòria el meu vint-i-cinquè aniversari, un matí ja llunyà al pati de Lletres de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona en què, assegut un cop més en un dels bancs d’aquest patí, escrivia en un tros de paper les sensacions que em produïa haver arribat al primer quart de segle, i pensava aleshores que aquella edat ja era una edat responsable i que, al mateix temps, em feia ja gran…, sensació que ara que en faig 50 torno a experimentar gairebé d’aquella primera i remota manera, però amb el bagatge del gat força escaldat per les moltes aigües de l’existència. I em passa que quan algú se m’adreça com a “Sr. Stanckowich” o també “Dr. Stanckowich”, de sobte em veig a mi mateix, de nen, corrent pels carrers de Freginals a Tarragona o dels barris de La Sagrera i el Carmel de Barcelona o de Vista Alegre a Castellefels, gaudint d’una infantesa que hauria pogut ser molt complicada i que, per sort una vegada més, no en va ser tant.
Això sí, tota la vida, i avui encara, em toca representar tots “els papers de l’auca”…, si no, no hauria tampoc tirat endavant. Per això, als 50, encara em pregunto qui sóc perquè no ho he sabut mai bé del cert, ho reconec.
Potser no és tan important ja, suposo que tots “els papers” són jo mateix, i ja està. Fa vint anys que tinc trenta anys i amb això m’identifico avui. Demà en tindré
