Si t’apropes a un arbre, i l’abraces, sentiràs un no sé què a dins teu, que no és altra cosa que la mateixa vida que flueix en la natura. I si tens la sort que es fa fosc en aquell moment i ets capaç de distingir els primers estels del vespre, sentiràs també com flueix la teva ànima cap a la immensitat i com, en ella, entens que no ets res més –ni menys– que una peça minúscula d’energia en perpètua transformació. Si quan tornes a casa, la teva dona o el teu home o els fills o qui sigui que viu amb tu, en entrar et somriu i et diu què tal?, dóna gràcies al destí o a qui vulguis per haver-te estat concedida la joia de tenir-los i, sobretot, de tenir l’oportunitat d’estimar-los. Ells t’estimen, no en dubtis, i els agradaria que també els ho demostressis, ara que pots, ara que encara hi ets, ara que encara ningú no t’ha assassinat, per exemple. Per això, quan darrerament t’has mirat al mirall has començat a veure-t’hi reflectit, cosa que feia molts anys que no passava, quan havies estat invisible per a la majoria de la gent…, fins que van pronunciar el teu nom en veu alta en un carrer i algú el va escriure en un titular de diari. Sortosament, la teva hora encara no havia arribat i avui ets aquí, en aquest bosc petit que hi ha a prop de casa teva, i que sempre que et sents sol t’acull en la seva fosca panxa. Però de res et serveix ja fugir de tu mateix i de la gent, avui que tot s’acaba i aviat viuràs ben lluny d’aquí. No pots perdre ni un sol minut més i et cal sortir d’aquí a corre-cuita…, els qui encara t’esperen potser ja no hi són més, potser algú els ha fet desaparèixer sense avisar i ni tans sols seràs capaç de reconèixer els seus cossos esbotzats… Calma. Si de veritat t’apropes a l’arbre, i l’abraces de tot cor, potser t’adonaràs que res d’això que t’he explicat ha succeït mai…