Sona de fons la música de Debussy, el seu piano inconfusible, i la gata se m’acosta. Quan se’m vol pujar a la falda, m’ho “demana”, i aleshores li dic: “Puja”. Ara mateix, mentre escric, ja és a la meva falda i s’hi estarà un màxim de deu minuts. És ben curiós perquè mai no s’hi està gaire temps, sembla com si ho tingués calculat o com si en tingués prou, amb un grapadet de minuts, per intercanviar energies i “pensaments” amb mi. El cert és que m’encanta que un ésser tan fantàstic com és un gat es comuniqui d’aquesta manera i, alhora, em transmeti, amb la seva delicadesa, una mica de calma i pau d’esperit, coses que darrerament em calen força. Com si ho sabés, la gata gira un momentet el cap i em mira amb tendresa, i tot just salta per tornar-se’n al sofà. No han passat ni cinc minuts i ja ha marxat, però ja em sento molt més animat. La mil.lenària saviesa d’aquests meravellosos animals és certament guaridora, i tot un repte tractar de fer-te’n mereixedor. Tinc fresca. Acabo d’encendre l’estufeta elèctrica perquè escalfi una mica la sala d’estar mentre acabo d’escriure i faig el sopar. Damunt la taula, en un costat de l’ordinador, hi tinc aquests dies un poemari del gran poeta nicaragüenc Rubén Darío, que estic rellegint en el primer centenari de la seva mort, un autor que ens van fer llegir a l’escola i que, aleshores, no vaig entendre ni, òbviament, valorar com cal. I perquè fa molt de temps que no escric versos, vull mirar de recuperar una certa inspiració i posar-m’hi de nou. Val a dir que ja no m’importa gaire si són més o menys afortunats aquests versos, només vull que expressin, abans no sigui massa tard, el dolor que arrossego i que ja es fa gairebé incontenible. De lluny estant, la gata em mira i em somriu lleugerament…