Contemplo l’existència i me n’adono, cada dia més, del que en veritat és: injustícia i violència; i això, alhora, és en essència –i ja ho advertiren els budistes— dolor…, molt dolor, afegiria jo. I ho escric còmodament assegut en una de les butaques de la biblioteca de la meva ciutat…, potser en una ironia més del destí; o més que una ironia, una injustícia més. El fet és que no em sento culpable d’adonar-me’n sinó de no fer res per posar-hi remei. Sé que no puc canviar el món (i menys l’actual, abocat ja a una autodestrucció no massa llunyana en el temps), però potser sí que podria fer alguna cosa per millorar el meu entorn…, però, encara que soni a excusa, m’agafa en un moment de creixent desil.lusió i desànim, de crisi interna, de voler canviar coses i no voler saber com fer-ho. El món s’enfonsa, sí, però jo mateix ho faig encara més depressa… Però també és primavera. Ai, si no fos per la primavera, del fet de tenir-la i sentir-la. La joia de veure volar i xisclar les meves estimades orenetes –les rebesnétes d’aquelles que va immortalitzar el mestre Bécquer—em manté encara un xic esperançat. Cada l’any les espero, i cada any tornen a mi. Quan elles no hi són, a l’hivern, sento que sóc la seva presència. És una sensació difícil d’explicar. I rere els finestrals d’aquesta biblioteca, la tarda ja va de baixa. D’aquí a poc es pondrà el sol i s’aixecarà un ventet suau que em farà sentir viu, un dia més, entre tanta desfeta. Com sempre, no ho sabré explicar ni cantar ni plorar. Cal, doncs, viure-ho en l’instant, pur sentiment. Ja ho deixà escrit el mestre Vinyoli: “Tot és ara i res”.
