L’agost d’enguany ja és història, i ha passat més de pressa del que em pensava. A principis de mes, i amb tanta feina per endavant, se’m feia una muntanya, però a mesura que els dies anaven caient, em vaig adonar que controlava jo el temps i no a l’inrevés. No obstant això, hi ha hagut jornades laborals que s’han fet eternes, però amb força de voluntat he pogut superar-les. I, una vegada més, saber que sóc un “privilegiat” m’ha fet també aplegar forces per tirar endavant. Però, d’aquest mes d’agost, em quedo amb tres imatges i una frase radiofònica. Aquesta última diu que “fins i tot l’espiritualitat de la persona és un estat del cervell…”, paraules pronunciades per un neuròleg en un programa de matinada de RNE i que durant uns dies em van fer reflexionar sobre la realitat humana i algun dels meus “hàbits espirituals” en ella. D’altra banda, la primera imatge és la d’en Mars, un cadell de gat que una tarda vaig intentar alimentar sense gaire èxit. Havia estat rebutjat per la mare.Tenir-lo a les mans, però, inquiet i amb moltes ganes de viure va propiciar el miracle: aquella mateixa tarda una molt generosa família se’n va fer càrrec i avui viu feliç i eixerit amb una altra d’adopció. La segona, és la imatge de l’Omran, el nen sirià que miraculosament, també, va sobreviure a un bombardeig. El seu cos, emblanquinat per la pols de les runes, i mitja cara ensagnada per les ferides ens haurien de colpejar des del seu silenci eloqüent…, silenci de nen que espera ser atès i sobretot que espera no ser oblidat. I la tercera, el terrible terratrèmol que ha arrasat una desena de pobles italians sembrant-los de mort i desesperació, i que ens mostra una vegada més que no som res davant de la Mare Natura.
Ja ho veuen: mig món hipnotitzat pels diferents espectacles que les televisions ens han fet empassar durant l’estiu, i mig món que alhora continua patint i morint sense treva ni pietat…
