Certament, sóc de primavera, decisió que vaig prendre quan vivia a Seül. Fins aleshores, m’havia considerat de tardor, per allò d’haver nascut al mes de novembre. A Seül la tardor cobria els boscos amb tota una simfonia meravellosa de grocs, taronges, vermells i marrons. Era sempre una festa contemplar aquell espectacle cromàtic que, puntualment, preludiava l’arribada de l’hivern. La primavera, però, era encara més bella. I, avui, ja avançat el mes d’octubre, he sentit una profunda sensació de benestar quan m’he adonat del dia tan de tardor que estava fent: núvols, fresqueta, pluja després…, tota una sèrie d’elements molt estimats per mi des de sempre i que conviden a la introspecció, la reflexió i el gaudi de la música, per exemple. I sobretot conviden a llegir i a escriure, coses que estic fent durant aquesta encisadora tarda d’octubre mentre veig i escolto com plou, una de les sensacions de la vida que més m’ompla, i mai més ben dit. Encara que sempre he defensat que, per gaudir-la, la pluja ha de ser “renaixentista”, és a dir, que ha de formar part del paissatge, sense protagonismes, com un element indispensable que no malmeti aquest paisatge. I en aquesta tasca a vegades “incòmoda” de pensar, llegeixo en el diari les declaracions de l’últim Premi Nobel de Física: “L’Univers no va començar pas amb un bang. Realment, mai no va començar i no hi ha cap moment zero. Mai no arribarem a una comprensió completa de l’Univers”. Si volem, aquí tenim teca per reflexionar durant tot el que queda de tardor i, si cal, del que ens quedi de vida. Impressiona imaginar que no hi ha marges, ni fronteres ni límits més enllà de “casa nostra”, el Sistema Solar, i que aquí al planeta Terra no deixem de barallar-nos precisament pel contrari: per tancar o obrir fronteres…, conceptes humans que no s’ajusten en res a la manera de ser de l’Univers. En fi, que no hi ha remei per a l’estupidesa humana i que anem directes a la desaparició. Alhora, el físic guardonat ens adverteix que la intel.ligència artificial avança de manera força inquietant i que podrien ser ells, els robots, els qui acabessin heretant la Terra… Això, ara per ara, ja ha deixat de ser ciència ficció…, com jo.