S’acaba el divendres i, amb ell, una setmana més d’un any certament insòlit en el qual la realitat i la ficció no sempre han estat fàcils de destriar…, però ara bé, que ningú no es queixi gaire alt de segons què perquè n’hi ha per llogar-hi cadires!! Avui, el món dels humans és un lloc encara molt més detestable que fa un any. Ja ens poden escalfar de nou el cap amb eslògans del tipus “la vida és meravellosa”, “col.labora a fer un món millor”, etcètera, etcètera…, tot això són excuses de mal pagador per part de moltes institucions per incomplir una vegada i una altra les seves obligacions socials, polítiques i ètiques. I és que, darrerament, viure s’ha convertit en un “esport de risc”, i no cal anar-se’n a llocs tan tràgics com Síria, on la passivitat general i el més pur conflicte d’interessos ha destrossat tot un país i el futur de milions de persones, a banda dels milers de víctimes mortals que està deixant el conflicte. D’altra banda, aquí, entre nosaltres, també passen coses terribles, que sovint serien relativament senzilles de solucionar, i és per això que els ciutadans no podem carregar amb tot el pes de la culpa, encara que en bona part som coresponsables de tot el que està passant, de les coses bones, és clar, però també de les dolentes. I parlo per mi, que no pretenc pas fugir d’estudi. Potser, per això, des de ben petit, he sentit sempre que no tenia dret a ser feliç mentre hi hagués al món algú que no n’era…, és una sensació rara d’explicar però que de ben segur molts l’entendreu. És evident que, al llarg de la meva vida, he viscut moments molt macos de felicitat, i que no me’ls he estalviat…, però sempre he tingut bastant clara quina era l’altra cara de la moneda. Bé, l’any ja fa baixada i la sang no para de rajar (ni en pararà, em temo). Tanmateix, diuen que cal continuar endavant, i això és el que farem mentre ens deixi la vida i els qui ens la maneguen, ja que el que no podem fer és rendir-nos abans d’hora. Aquesta tarda, tornant en moto de Martorell, de sobte el vol d’un xoriguer m’ha fet sentir molt feliç. Quin ésser tan fascinant! No he estat capaç d’assimilar tanta bellesa en tan pocs segons, però m’he sentit fortament corprès, lliure, per uns instants, de tota culpa. Moment impagable que, en veritat, calia immortalitzar. És per això que sóc poeta.