Com a filòleg, l’any 2016 m’ha deixat dues paraules per a la reflexió: “postveritat” i “populisme”. La primera va ser escollida pels responsables del Diccionari Oxford, com a paraula de l’any, mentre que la segona, i en la mateixa categoria, ho va ser per la Fundación Fundéu (“del Español Urgente”). No puc dir que aquests mots em facin gaire feliç perquè en veritat estan reflectint el grau de degradació moral que vivim en la nostra societat occidental, i que ens ha de dur progressivament a un carreró sense sortida o obertament cap a un desastre ja més que anunciat. Sap greu dir-ho, però sóc part d’aquesta societat emmalaltida i, per això, assumeixo la part de culpa que em correspon, i que no és poca perquè pertanyo a una majoria de persones que només es queixa i no fa res d’útil per evitar la catàstrofe que se’ns acosta…, potser per cansament o perquè ja he claudicat de moltes coses. No n’hi ha prou, de dir que Europa ens dol… Bé, i seguint amb les paraules, ara al 2017, El Corte Inglés em sorprèn amb una campanya publicitària anomenada “Quiéreteme”, paraula que els seus creadors titllen de “palabro”, quan realment és un meravellós exemple de datiu emfàtic, d’aquells que, malgrat ser superflus, atorguen al missatge una càrrega afectiva molt potent. Certament, no és una forma verbal massa utilitzada però morfològicament no sembla que hagi de ser incorrecta. Em queda el dubte de si els creatius n’eren conscients o no, d’això, vull dir de si sabien que feien servir un datiu d’aquest tipus. Bé, no caldria donar-hi tantes voltes, a una forma verbal i, en general, no caldria donar tantes voltes a coses tan absurdes com les que acabo de plantejar. Seria millor centrar-se més en el que de veritat importa en aquesta vida i que, contràriament al que moltes persones pensen, no som nosaltres mateixos.
