Fa uns dies vaig preguntar-me si no seria possible que m’estigués afectant la crisi dels 50, ara que enguany en faré 52… No hi he cregut pas mai en aquesta mena de crisi. No obstant això, sí que és cert que en entrar a la cinquantena, vaig començar a adonar-me que això de “la vida” començava a tenir data de caducitat (sempre n’ha tingut, òbviament, però ja m’enteneu el que vull dir) i que, ara més que mai, viure erròniament en un fatalisme permanent no m’ajuda gaire a gaudir del molt o poc temps que em pot quedar. Sovint, moltes de les coses del dia a dia les realitzo només perquè me’n sento responsable i no tant perquè em facin una veritable il.lusió. Penso que aquesta és la clau de volta: la manca d’il.lusió davant d’un món que ens enganya. I amb aquesta perspectiva, les petites coses de la vida cobren un incalculable valor, i a elles cal aferrar-se: unes mans estimades, un petó de bon dia, la natura, les ganes de llegir…, tot això i més són petits oasis en l’immens desert que és l’existència. Sempre he estat un fatalista, per què negar-m’ho…, malgrat que amb les experiències de la vida he anat vorejant-lo…, per tornar a caure en ell una vegada i una altra.
Suposo que alguna virtut haig de tenir perquè la meva presència al planeta encara sigui d’interès…, o potser és només una pura qüestió de sort el fet de ser-hi després de tants anys (és això el que crec). Bé, acabem amb una mica d’alegria aquesta columna, que està sent escrita mentre sona de fons la “Tristesse” de Chopin, recordant que tot just ha començat la primavera, l’estació de l’any que més estimo perquè cada any tot reviu…, potser fins i tot jo mateix (oi que sí Demetra?). La primavera és un miratge, sí, però és en el miratge on rau la veritable realitat. Visquem-la a fons, perquè ja tindrem tota una eternitat per “morir-la”.
Bona primavera!
