En plena crisi personal –d’àmbit professional i gairebé existencial també—em cau justament a les mans un monogràfic de setze pàgines sobre formació superior en què contemplo una amplíssima oferta de graus, postgraus i màsters organitzats per les principals universitats catalanes, i em quedo realment meravellat d’aquest ventall quasi infinit d’estudis que avui dia hi ha al mercat. I la pregunta que automàticament em sorgeix és la següent: Si tornés a ser jove i hagués de triar un grau (abans en dèiem carrera), ¿triaria filologia i, més en concret, filologia semítica? Fent un flashback necessari, de petit, a escola vaig ser dels primers a llegir i escriure i dels darrers a sumar, restar, multiplicar i dividir… Però, durant l’extinta EGB, vaig ser un marrec estudiós, que gaudia tant de les lletres com de les ciències amb, curiosament, una lleugera tendència cap a aquestes últimes. M’encantaven l’astronomia i la microbiologia, i em passava hores i hores davant del meu inoblidable microscopi de joguina o escrutant, hores i hores també, el cel nocturn amb els prismàtics d’un bon amic d’infantesa. Recordo que també m’agradava dibuixar les caricatures de futbolistes que publicava el diari esportiu Dicen…, i que sempre corria per casa, mai més ben dit. Paral.lelament a tot això, llegia i llegia. Fou ja en l’adolescència quan vaig decantar-me per les lletres pures i a l’hora de matricular-me en alguna carrera, ben al principi vaig dubtar entre arqueologia, filosofia i filologia. Com ja és ben sabut, vaig triar filologia. Aleshores, tornant a la pregunta de més amunt: ¿Tornaria a triar aquest grau (carrera) avui dia? La resposta és, sens dubte, afirmativa, però –i ara bé l’esmena—dedicant-hi moltes i moltes més hores d’estudi. Per tant, aquesta crisi professional-personal que no em trec del damunt és, ras i curt, el resultat de no haver estudiat més quan tocava, a més de no haver estat mai una persona ni astuta ni ambiciosa. Mea culpa.
