Dels pocs castells que he pogut visistar al llarg de la meva vida, n’hi ha dos (a banda del de Castelldefels, per altres raons) el record tranquil dels quals sempre m’acompanya. Aquests són el Castell de Burriac, a Cabrera de Mar; i el Castell de Palafolls, a Palafolls, ambdós situats a la comarca del Maresme. En aquest moment, no sabria precisar quina de les dues construccions (en ruïnes) va ser la primera que aparegué a la meva infantesa. Potser Burriac, on vaig anar dues vegades amb el col.legi, ja que guardo encara records bastant nítids d’haver-hi estat amb els companys i les companyes de classe. No obstant, fou el castell de Palafolls el que més em va marcar i el que més em va fer somiar. Recordo que, als anys 70, hi havíem anat diverses vegades, en família, ja que sovint anàvem a passar el dia “al terrenu” que tenien allà, a Palafolls, una família veïna (de quan vivíem al Carmel) amb la qual ens unia aleshores una molt bona amistat. El castell estava a deu minuts del terreny i jo, sempre que hi anàvem, acostumava a atensar-m’hi tot sol, sense la companyia de cap adult. Sortosament, i en aquella època sense mòbils, els pares confiaven en els fills i ens deixaven sortir a jugar al carrer o fer excursions allà on fos. Sigui com sigui, ¡que bé que m’ho vaig passar en aquell castell derruït! Recordo que, saltant de pedra en pedra, intentava escoltar-hi vides passades i trobar-hi monedes, restes de ceràmica o del que la imaginació em dictés…, sense gaire èxit. Tanmateix, a Palafolls, vaig començar a pensar que volia ser arqueòleg, idea que vaig acabar abandonant en sortir de la infantesa, moment en què també es reduïren les sortides familiars de cap de setmana. I, per això, avui que he vist les fotografies d’aquests castells a les pàgines del Manual formatiu del Cercle de Voluntaris dels Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, no me n’he pogut estar, de viatjar en el temps, i deixar-me portar fins a aquella època que, sens dubte, podria dir que fou de les millors de la meva etapa infantil, tot i que jo era un nen ple de contradiccions. La nostalgia que sento ara mateix no és gens molesta, ans al contrari: és l’estat d’ànim en el qual desitjaria romandre per sempre més.
