Por: Linda López
Ja ha passat mig any des que dos veïns de Castelldefels, Sergi (25) i Patri (23), van agafar l’avió amb destinació Atenes. Es van conèixer practicant la seva passió per les arts marcials però, no és l’única passió que comparteixen. Fa 180 dies marxàvem a cegues amb una motxilla (massa) carregada a l’esquena i milers d’idees i pors al cap amb l’objectiu de donar la volta al món.
A continuació, reproduïm un extracte de les coses més importants que han pogut aprendre durant la primera etapa del viatge i que, constantment, han explicat al seu blog de viatges. De lectura obligatòria, et garanteixo rialles i experiències a Jordània, Índia, Myanmar i molts altres països. Practicaràs muay thai, coneixeràs racons de l’Índia, viuràs l’any nou tailandès, faràs autoestop a Myanmar i descansaràs a les Maldives.
• La rutina pot estar a tot arreu: Llevar-se, esmorzar, agafar el metro, entrar a la feina, fer 8 hores, agafar el metro, sopar, dormir, repetir. Llevar-se, esmorzar, agafar un tuk-tuk, visitar 4 temples i dues estàtues, agafar el tuk-tuk, tornar a l’hostal, dormir, repetir. On és l’equilibri? Bàsicament, ens estem deixant portar pel que el cos ens demana, i tot i que el nostre dia a dia és més variat, procurem no cremar-nos fent el turista amb massa intensitat. La rutina la creem nosaltres si no fem res per evitar-ho!
• Ens perdrem coses pel camí: “No heu anat al Nepal!?” Exclama tothom quan mencionem l’Índia. Doncs no, no podem abarcar-ho tot, encara que faci ràbia. Tant aviat com vam entendre que hauríem de renunciar a algunes coses, vam començar a gaudir molt més les que sí visitàvem. Tal com vam explicar a “Reflexions en Ruta: Què ens passa pel cap?”, coleccionar ciutats no és el tipus de viatge que ens ve de gust, i crec que podrem aplicar-ho a molts altres aspectes de la vida.
• No necessitem tant per viure: estem viatjant amb 4 samarretes, 3 pantalons, una mosquitera, alguns gadgets tipus navalla o pinces de la roba, i un ordinador (per culpa d’aquest blog que ara llegeixes). Sí, trobem a faltar moltíssimes coses materials però, al cap i a la fi, ara casa nostra la portem carregada a l’esquena. I cada cop pesa menys. De quantes coses de les que t’envolten ara hauries de prescindir si volguessis encabir-ho tot en una motxilla de 60 litres?
• El somriure és quelcom internacional: és igual el missatge que vulguis transmetre, no importa si vols negociar el preu d’un transport o si estàs reclamant un intent d’estafa, o si simplement vols agrair l’amabilitat d’un local, l’única manera efectiva que hem trobat és fer-ho somrient. A vegades, no fa falta res més. A Barcelona, si somrius a tothom com ho estem fent últimament al sudest, probablement truquin a la policia. I no, no ens estem convertint ens uns hippies pro amor lliure i antidutxa.
• La nostalgia es redueix amb el temps, pero les ganes de tornar es multipliquen: curiosa sensació, la de ser lluny de casa. La intensa nostàlgia del principi es relativitza, però un nou sentiment de permanent enyorança ens envaeix progressivament. Sí, us trobem a faltar.
• No valorem prou el que tenim: estem veient com viu la gent a llocs molt distants i diferents, i la conclusió que treiem és que estem massa ben acostumats: el menjar, les comoditats, la neteja, el trànsit, el funcionament de les ciutats… Ni sabíem la sort que tenim d’haver nascut per atzar al costat fàcil del planeta. I, naturalment, no, les dues preguntes que més ens formula la gent que ens coneix…
• Heu canviat? Bé, això ens ho hauran de dir quan tornem. Nosaltres creiem sincerament que és un canvi imperceptible, personal i intern, i que tornarem sent els mateixos, potser amb més barba, els cabells més llargs, més bruts, i qui sap si amb tots els membres del cos. A banda d’això, tindreu (per sort o per desgràcia) a la Patri i al Sergi de sempre.
• I entre vosaltres, què? Doncs tot bé, ara que ho preguntes. 7 baralles en sis mesos, no està malament, no?
Continua viatjant amb aquesta entranyable i interessant parella a www.quefillsderuta.com! No t’ho pots perdre.
