Hi ha dues coses que són empíricament impossibles: tornar de la mort i retrocedir en el temps.
Sorprenentment, el tema de la mort és el que menys em preocupa dels dos perquè, i malgrat que els científics ens volen fer immortals, crec que l’existència humana, si més no material, ha de ser necessàriament finita perquè fins i tot la “vida” del nostre sistema solar n’és, de finita. Que hi hagi una dimensió immaterial en la qual una suposada ànima continuï existint, de la manera que sigui, és en qualsevol cas un altre tipus de “vida” que no tindrà gaire o gens a veure amb la present. Però, com deia, el que sí em fa ballar la bala és la idea de viatjar en el temps…, però no cap al futur perquè estaré mort i perquè, en essència, el futur és només una il.lusió, a difèrencia del passat i del present, que han estat i són reals. A mi m’interessaria viatjar al passat òbviament per reviure alguns dels millors moments de la meva existència, d’aquells que tots tenim i que portem marcats en la pell i l’ànima. I precisament uns dels moments més evocadors per a mi és quan, de camí a la feina, pujo per Vista Alegre, pel carrer Agustina d’Aragó fins a dalt, giro a l’esquerra per Lola Anglada i després, novament a l’esquerra, agafo la carretera de La Sentiu, passant per davant del Parc de La Granota fins arribar a la rotonda que toca a Julivert. Aquests pocs centenars de metres els acostumo a fer de bon matí i, a vegades, al capvespre, en moto, tot just quan la fragància dels pins és més intensa i…, ai!, quina sensació tan màgica! Tot d’una, viatjo al meu passat, a les èpoques en què estiuejava, primer, i vivia, després, al número 5 del carrer Agustina d’Aragó, davant mateix del Pozo de los Quirantes. D’aquella torre, construïda a la dècada dels 50 per l’avi republicà, porto dins meu (i portaré sempre) la carícia de l’aroma dels seus pins ja inexistents (que reneix, però, cada dia en tants d’altres) i que associo a l’entorn mediterrani –un xic idealitzat (en sóc tant i tant, de mediterrani també!!!!)– que sempre he trobat a faltar (gairebé més que les persones) quan he viscut lluny d’aquí. Cada vegada que hi passo a prop, em fa certa tristesa veure que aquella torre ja no hi és i que, en el seu lloc, s’hi aixequen un blocs de pisos que enterren, sense saber-ho és clar, una part molt important de la meva història personal i familiar.
