Avui és dissabte. Són les 11 del matí i vull començar així el meu escrit per deixar constància espacial i temporal del que em va succeir ahir, divendres, dia en què a la tarda faig classe a domicili al barri de Bellamar de Castelldefels, concretament de 18.30 a 20 h. Així, doncs, en acabar la classe, em vaig pujar a l’scooter, vaig arrencar i, tot just als vint metres, vaig parar-lo de cop perquè havia de fer una trucada urgent que ja se m’estava oblidant. I, llavors, va ser quan al meu davant se’m va aparèixer un gat siamès, molt sociable, que em demanava carícies. Gairebé em fa un salt el cor perquè aquest gat era clavat al que tenim a l’escola (barri de Can Roca) i que feia uns deu dies que estava desaparegut. Per un moment, vaig imaginar-me que podria ser el mateix, que algú l’hauria agafat i se l’hauria endut en aquesta zona de la ciutat. El vaig acariciar durant uns segons i ell, mansuet, va tornar a ficar-se en la finca en la qual suposadament habitava, i per això vaig pensar que no fossin tots dos el mateix animal encara que fos aquesta una idea poc científica. Bé, vaig tornar a arrencar i vaig marxar d’allí amb un sentiment agredolç: dolç per haver tingut aital trobada, i agre perquè m’entristia pensar que “el nostre” gat siamès, el de l’escola, ja no corria pel seu jardí. I aquest matí de dissabte, abans d’anar a fer classe a un altre domicili (aquesta vegada a Montemar), he passat per l’escola uns minuts a fer unes fotocòpies i…, sorpresa!: “el nostre” siamès havia tornat, de la nit al dia, quan ja havia perdut jo l’esperança de tornar-lo a veure; i, en reconèixer-me, se m’ha apropat com sempre per ser acariciat.
Molt sorprès i content encara, la força de la raó, però, m’impedeix d’atorgar als esdeveniments una explicació més maca i transcendent.
No obstant això, si el món fos com m’agradaria que fos, la màgia seria real i, aleshores, la realitat seria màgica…, com, de màgic, n’és aquest gat.
