Llegeixo en els diaris que malgrat els pocs o molts esforços que s’han fet durant les últimes dècades, el món tendeix a rearmar-se en lloc de desarmar-se, i aquí les armes nuclears guanyen pes damunt les taules dels diversos escenaris mundials de negociacions. Així, doncs, països com França, la Gran Bretanya, la Xina, l’Índia, el Pakistan, Corea del Nord, Israel, els Estats Units i Rússia, amb les seves diferents raons per exhibir poder nuclear, poden dur-nos a tota la humanitat a l’extinció, només que algun d’ells cometi una mínima errada (perquè no vull ni imaginar-me que cap d’ells premi voluntàriament el fatídic botó vermell de la destrucció total). I continuo llegint que davant del risc d’un error de càlcul en el conflicte amb Corea del Nord, les tensions en el mar de la Xina, l’increment dels arsenals a l’Índia i el Pakistan o la manca de mesures per aturar el canvi climàtic, el Butlletí de Científics Atòmics ha avançat el Rellotge del Judici Final…, ens trobem a dos minuts de la mitjanit, l’hora que significa l’aniquilació potencial de la humanitat (segons sembla, l’any 1953 ja vam ser-hi, en aquesta situació; i segons m’informa en Chris, un alumne anglès, el grup heavy Iron Maiden ja va fer-ne, l’any 1984, una cançó, d’això, titulada Two minutes to Midnight). Bé, els que em coneixeu, sabeu que atès el meu tarannà no gaire optimista, podria treure conclusions (i previsions) del tot fatalistes sobre el nostre futur planetari…, i no m’equivocaria gaire. Sempre he pensat que l’exhibició de força per intimidar i violentar els altres mai no pot acabar bé, i l’estabilitat social i política de la majoria de països del món se sustenten precisament en aquesta premissa: la força per fer-se respectar i imposar les idees. Llàstima de planeta Terra, potser únic en el seu desenvolupament, perquè el farem malbé sense importar-nos la nostra pròpia existència ni la dels éssers animats i inanimats que el componen.
Podria ser més crític però no val la pena…, continuarem igualment, a gran i petita escales, contribuint a destruir-nos els uns als altres com fins ara. Diuen, irònicament, que “és llei de vida”.
