El mes de març acostuma a ser complicat, sobretot perquè concideix sempre amb el canvi d’estació, i les emocions baixen amb força des dels cims de les muntanyes de l’ànima. El pas de l’hivern a la primavera mai no és un canvi de guàrdia fàcil per a Plutó, que es veu abocat a cedir Persèfone durant mig any. Ja s’ho farà, però. La natura, de la mà de Dèmeter, comença a florir amb ganes i la llum venç definitivament la foscor dels mesos anteriors. Però també és veritat que no totes les flors arriben a florir durant aquest mes, i moltes, a vegades les més innocents, moren tot just albirar aquesta llum. Quan ho veig, quan ho sento a la pell, penso que res no té sentit, que vivim sempre morint, que tant d’esforç per ser cada dia millor persona no val per a res, i que el cansament vital que a mi em suposa això comença a ser preocupant. Viure en mode pilot automàtic és molt més tranquil però alhora molt més avorrit, i el pitjor és que fa avorrida la vida dels qui t’envolten. No obstant això –i no em cansaré tampoc de repetir-ho–, mentre hi hagi ni tan sols una espurna d’il.lusió per continuar endavant (cap al no-res, però), m’hi agafaré, i justament avui me n’ha fet molta, d’il.lusió, endur-me de la biblioteca un poemari de Carlos Barral, la casa del qual, a Calafell, vaig tenir l’oportunitat de visitar fa uns dies, una caseta preciosa tot just davant del mar, al passeig marítim d’aquesta localitat costanera tarragonina. Com llegim a la web municipal: “La seva casa [de Barral] és una de les poques que es conserven de l’antiga façana litoral de la Platja de Calafell. Originàriament es tractava d’una ‘botiga’ de pescadors, típica de l’arquitectura popular dels pobles de costa, que s’ha anat modificant fins a donar-li l’aspecte actual”. Estar-m’hi una estona i contemplar el mar des de la balconada de fusta m’asserenà un xic el meu sempre turmentat esperit (per no res, al cap i a la fi) i malgrat que vaig sentir-me petitíssim, literàriament parlant, davant el mestratge del poeta barceloní, sortí de la casa amb ganes de continuar lluitant per les coses de la vida. Era diumenge i en una de les parets blanques hi deia: “Almuerzo de domingo / en el tibio balcón encristalado…”. Pura profecia. No us ho penseu gaire i atanseu-vos-hi.
