No havia deixat de ploure en tota la nit. De matinada, semblava que el diumenge s’havia de llevar amb ganes de lluir, però de seguida es va fer palesa la pluja novament. A les 11 del matí havíem quedat davant la porta del refugi antiaeri de Gavà, per la qual cosa, i agafant el paraigua a corre-cuita, sortí de casa amb la idea de fer un cafè ràpid abans d’entrar-hi. Però la claustrofòbia ja havia començat a rosegar-me. D’un temps ençà, i després d’allò, m’havia acostumat a no anar a llocs que jo mateix classificava de tancats, estrets o foscos. Tanmateix, la visita a l’antiaeri em cridava molt, perquè aquestes construccions, d’altra banda, sempre m’han atret. L’atracció fatal de l’abisme, n’he dit jo sempre… A l’antiaeri tornaria a experimentar al meu dedins la por de morir, tal com l’havia sentit al camp de concentració de Buchenwald o al camp d’experimentació de la Unitat 731 de Harbin… A punt ja d’entrar-hi, plovia a bots i barrals, tronava cada vegada amb més terrabastall i el vent feia tremolar de debò els arbres. Llavors va ser quan una Pava creuà el cel, a poc a poc, i es va estavellar sobre la zona del Barnasud. Només recordo que una senyora deia: “ja es desperta, ja es desperta, asseieu-lo amb cuidado. Algú té aigua?”.
