Fa 70 anys que es va proclamar l’Estat de Israel, en una terra, Palestina, que no estava pas buida. A aquestes alçades, tothom coneix la trista història sagnant d’aquesta setantena d’anys, massa morts i massa odi entre dues comunitats que al llarg dels segles sovint han conviscut en relativa entesa. L’ús desproporcionat de la força per part de l’exèrcit israelià sobre la població palestina és intolerable i condemnable. I cal dir-ho sempre. Sovint em dedico a difondre la cultura jueva, en especial, la sefardita, però això no vol dir en absolut que accepti les massacres. Bé, però, avui parlaré dels kibutz i començaré dient que durant els mesos de juliol i agost de 1986 (un any abans de la primera intifada) uns companys de classe i jo ens vam anar a Israel a viure l’experiència del kibutz, i vam recalar en un de petit, que es trobava situat al nord, en el districte de Haifa, anomenat Regavim. L’idea era treballar-hi, en qualitat de voluntaris, per pagar-nos l’estada i, al mateix temps, tractar de practicar el poc hebreu modern que havíem començat a aprendre a la Universitat de Barcelona. Un kibutz és, essencialment, un assentament comunal, una comunitat rural singular, una societat basada en l’ajuda mútua i la justícia social.
A Regavim tots els residents (kibbutznik) i voluntaris treballàvem, per torns setmanals, en les diferents instal·lacions agrícoles i industrials del kibutz, en el qual també treballaven uns palestins d’un poble proper, Kfar Qara. Amb alguns d’ells vam fer amistat, la qual cosa va fer que els visitéssim alguna vegada al seu poble. Avui dia, la vida als kibutz ha canviat molt, l’esperit capitalista de la societat israeliana actual ha entrat de ple en aquestes “illes d’inspiració socialista” (que, amb gran esforç, es van anar aixecant a partir de 1909 per grups de pioners) per convertir-les pràcticament en empreses privades.
