La Josephine, amb la mirada perduda, no s’acaba de creure que la vida li hagi atorgat una nova oportunitat de sortir-se’n, de tirar endavant, de mirar de ser feliç. Ella, una dona molt valenta, ha marxat de casa seva, del Camerun, perquè, segons diuen els diaris, el seu marit la maltractava, la humiliava fent-li la vida irrespirable. Recordo, perquè jo mateix ho he experimentat, que ningú no acostuma a marxar del seu país per gust, i que sempre hi ha un cert estrip emocional en el fet de deixar el teu món, les teves arrels, els teus fonaments. Tanmateix, la noia i el nen que acompanyaven la Josephine s’han ofegat, no han resistit el naufragi, les seves forces han acabat cedint i les aigües del mar els han pres la vida…, o potser no són les aigües les culpables (mai no en són) sinó la maldat manifesta, desacomplexada, de les autoritats europees, en concret, la increïble fredor del ministre de l’Interior italià. Encara no me’n sé avenir de les inqualificables declaracions que aquest polític deixa anar sovint i de la determinació de deixar morir les persones, i pitjor encara, d’anar-se’n a dormir amb la consciència tranquil.la. A on estem arribant? Més ben dit, a on hem arribat ja? ¿Tanta por tenim els occidentals a “perdre” el que hem aconseguit? Però ¿no veiem que no es tracta de perdre res sinó de compartir el que som i tenim? No em reconec en aquesta Europa del segle XXI…, ni gairebé enlloc… M’espanta l’odi que està resorgint en l’ànima de molts europeus, no m’ho hauria imaginat pas mai que, després de tant anys de dolor i de passar-les magres, tornarien a reviure tan vivament la intolèrancia, la xenofòbia i el despreci absolut vers l’altre. Veig clar que l’egoisme s’ha imposat i que encara no hem entès que això de viure no és patrimoni ni privilegi de ningú, que és un fet totalment atzarós alhora que meravellós, i que finalment no estem avesats al respecte sinó a la dominació. Sempre havia pensat que això de l’evolució humana havia de dur-nos cap a una existència equilibrada, però és evident que la Maldat ha vençut la Bondat. I en sóc còmplice, d’aital catàstrofe!
