Ja som en una tardor més. Alguns han dit que serà “calenta”, però per a mi, calenta o no, el més significatiu és que, un any més, la tardor s’esdevé el moment de fer els anys, i cada dia que passa m’adono que en són més, els anys…, i menys les tardors que em resten. Quan era jove, aquesta època de l’any em captivava molt més que cap altra, jo mateix em definia sovint com a “tardorenc” i, paradoxalment, em feia sentir ple de vida i energia. Quan era jove, m’agradava sortir a caminar a l’hora del capvespre, en especial durant aquesta època de l’any. Avui dia, tot jo sóc ja tardor plena i he perdut gairebé el costum de sortir a caminar a l’hora dels ratpenats…, de fet, he perdut molta de l’energia i l’alegria que em brollava en arribar en aquesta època. Avui dia, no aconsegueixo desfer-me d’una llarga i allargada desil.lusió vital que potser arrenca en el moment en què vaig deixar d’estimar la tardor. Sí, és així, i calia ser sincer…, virtut aquesta que mai no ha estat de les millors que he posat en pràctica. A pesar de tot, guardo un record estètic inesborrable de les tardors coreanes, dels seus boscos, de les tonalitats canviants dels grocs, taronges, marrons i vermells de les fulles dels arbres…, al campus de Yong-in, a quaranta minuts en autocar de Seül.
Quan miro i remiro les fotos d’aquells anys coreans, no puc impedir un lleu i automàtic somriure de nostàlgia. I estic pensant tot això just el dia en què fa deu anys de la caiguda de Lehman Brothers, l’anomenat “crac del 2008”, que donà pas a una crisi sense precedents de la qual encara no n’estem recuperats o, si més no, per a alguns de nosaltres la famosa crisi ens ha obert definitivament les portes a l’infern de la precarietat. Bé, som a la tardor i, malgrat tot, la llum és encisadora, els boscos, màgics, i les nostres vides, irrepetibles.
