S’acaba el mes d’octubre (un de menys en aquesta cursa cap al tram final de la vida), i ja som arribats al mes de novembre, el més maco, el del meu naixement, el de plena tardor. L’octubre, època revolucionària per excel.lència a diverses latituds del planeta, ha estat, almenys fins a l’hora d’escriure aquestes línies, bastant sorprenent i, com ja és habitual, diàriament decebedor. Com ja és habitual, corrupteles vàries, desgràcies naturals desbocades, històriques fins i tot, assassinats diversos i inexplicables per l’odi immoderat que traspuaven i una involució global de la societat cap a postulats racistes, xenòfobs, intolerants i violents. L’aparació desacomplexada, des de l’inefable Trump, de líders obertament retrògrads i troglodites a gran part del que es coneix com a “democràcies occidentals” (també al Brasil i les Filipines) a mi em preocupa força perquè m’adono que veritablement l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Si jo pensava fa dues dècades que, arribats al segle XXI, a Occident havíem assolit un grau de desenvolupament material i intel.lectual que generava optimisme de cara al futur de bona part de la humanitat, avui dia veig molt clarament que el rigor i la justícia “justa” no són pas les millors virtuts del nostre entorn.
S’està perdent la reflexió i el savoir-faire en benefici de la immediatesa i el selfie. El tret identitari de les futures generacions és cada cop més a prop del “todo vale”. Jo, que ja em considero a punt d’entrar en retirada (i, per tant, molt alleujat en saber que la mort em “salvarà” del gens atractiu món que s’aproxima) no em pensava que tot havia d’acabar així… Sincerament, no em venen pas ganes de ser “immortal” de cap de les maneres i, fins a cert punt, sento una mica d’angoixa per aquestes joves generacions que hereten un món gairebé fracassat socialment i moralment, a pesar dels grans avenços tecnològics i científics assolits. Com diem en català: “Això va de mal borràs!”.