Fa uns dies vaig fer cinquanta-tres anys i no sé ben bé per què, de sobte, em vingué al cap el record del dia que la meva àvia feia els cinquanta. Jo, és clar, era un nen llavors però recordo que aquella xifra em va impressionar. “Cinquanta anys, que gran!”. En aquest any, 2018, en comparació amb aquell dia remot, jo en tinc més que ella i, just en aquest moment en què estic escrivint aquestes línies, em veig reflectida la cara en la porta vidriera de l’establiment en el qual estic esmorzant i em costa molt d’imaginar-me “avi” jo mateix…, “l’avi Moisès”… Per sort, difícilment arribaré a assolir aquest estatus familiar quan encara ni tan sols he tingut cap filla o fill, i no crec que m’hi posi en aquestes alçades de la pel.lícula de terror en què s’ha convertit el món actual. Precisament jo, que vaig tenir sis avis, he renunciat a ser-ne: Quatre “de sang” i dos d’adoptius. I em pregunteu per què hi he renunciat? Seria llarg d’explicar (o potser no tant si dic que és resultat de la llibertat d’elecció d’aquí, de la nostra societat occidental, i ja està). Tampoc no sento cap remordiment ni cap mena de penediment, simplement he volgut ser sincer amb mi mateix i amb l’entorn. ¿No és una sort, insisteixo, poder dir-ho així? Certament, tendim a repetir moltes de les pautes que hem après o patit a casa i, malgrat que pugui sonar a excusa, és per mi una bona raó aquesta per no arriscar-me a fer infeliços a uns hipotètics fills i nets. Crec que no repetiria en els meus fills el que he viscut, però no vull saber-ho per no fer-los mal. El món ja està prou podrit amb el que hi ha. Bé, torno a mirar-me en la porta vidriera del davant de la meva taula, ja sense cafè, i ja no hi veig “l’avi Moisès”, ans al contrari, cada dia veig més clar que no he deixat de ser en cap moment aquell marrec, “lo xiquet de lo patí” que corria pels carrerons de Freginals, i que, ho confesso, encara ha de madurar malgrat els cinquanta-tres anys acabats de fer.
