Fa unes setmanes, poc abans d’acabar l’any, en una atípica discussió entre veïns, un d’aquests, en acabar la seva exposició sobre un tema concret, em va dir que jo devia ser un “pensador”, que en tenia tota la pinta i que, per això, se’m veia una persona raonable, si més no d’aparença. Val a dir que em va satisfer molt escoltar aquella definició perquè, certament, sempre he defensat la necessitat de pensar i repensar la realitat i perquè, malgrat que ho intento, m’és gairebé impossible aturar el frenesí del meu cervell. Un altre punt de consideració és la qualitat d’allò que penso (més aviat minsa) i si realment són positius els resultats d’aquests pensaments (més aviat no). I posats a continuar pensant, l’any 2019 ha començat amb feina i el propòsit d’obrir-me més a les persones, encara que no sé com anirà això d’obrir-se. D’altra banda, i d’un temps ençà, faig les coses pel deure que he adquirit amb elles, i no per la il.lusió de fer-les. En poques paraules, que la il.lusió ja no me la crec, no perquè no existeixi, que sí, sinó perquè jo mateix fa temps que l’he perduda. La intencionalitat o espontaneïtat de tenir o crear il.lusions ha remès, i m’és ben igual que em titllin de desagraït (amb qui o què?) o d’injust o, simplement, d’insensat. Suposo que és una conseqüència lògica a tants anys de pensar i d’adonar-se de què va en veritat l’ofici de viure (és a dir, d’anar morint). Suposo que, com diuen, no tinc cap dret a queixar-me, que centenars de persones perden les seves vides en intentar satisfer les seves legítimes il.lusions. En tenen tot el dret, com jo mateix a arruïnar-me l’existència amb aquestes elucubracions. Potser torno a caminar per la foscor del meu propi egoisme, però també per l’amarga realitat de preguntar-me, dia rere dia, que què és el que em fa il.lusió i sincerament no saber què contestar.
