Avança el mes de juny i una nova Nit de Sant Joan s’acosta a l’hora d’escriure aquestes línies. Ja ensumo l’olor de la pólvora i els petards, i malgrat que sempre vaig ser un fanàtic dels petards, avui dia m’adono que potser no n’hi havia per tant i que, òbviament, hi ha molta gent que els odia, alhora que són molt perjudicials per als nostres animals de companyia. Aquests aspectes, de nen, no m’importaven gens, ni tan sols hi pensava, era tan poderosa l’atracció que exercien en mi els petards que quedava totalment posseït per la seva suposada màgia: coets, trons, piules, bombetes, fonts, traques…, tot un arsenal dins d’unes bosses de plàstic blanques de les quals, insisteixo, l’olor de pólvora era hipnotitzant. Ah, i que no faltessin dues o tres metxes, importantíssim element sense el qual encendre els petards era una tasca feixuga i gens divertida, atesa la quantitat de llumins que havíem de gastar…, perquè fer servir el metxero clàssic de gas (el clipper) era poc pràctic, s’escalfava molt de pressa i ens cremàvem els dits. Nit de revetlla…, recordo que pels volts de les deu del vespre pujàvem al terrat comunitari i començaven el soroll i la gresca, perquè els veïns de la zona també s’hi anaven posant, molts als patis o terrasses propis ben guarnits de banderetes, bombetes de colors i amb música a tot drap. Mentre em divertia com un boig (avui dia em sembla increïble) fent petar tot aquell arsenal, de tant en tant m’aturava a menjar un tros de coca de llardons, o de crema o de fruita confitada, totes, totes amb molts i molts pinyons…, no hi podia haver autenticitat sense els pinyons, ves per on!! Els adults bevien xampany (aleshores en dèiem així, del cava) i nosaltres, la mainada, Fanta o Coca Cola, o les dues begudes, que llavors ens encantaven. Recordo també que a l’endemà havíem de pujar ben d’hora al terrat per netejar-lo (la meva mare, pobra, se’n va fer un tip) i, jo, per recollir les piules que no havien esclatat, tot un clàssic que encara es fa entre la canalla. Actualment, i des de fa molt anys, ja no tiro petards ni en compro, però no puc controlar gaire l’emoció (antiga emoció!) a l’hora de mostrar els catàlegs als alumnes estrangers i parlar-los de la forta significació que la Nit de Sant Joan té en aquestes contrades, de la màgia que envolta tota aquesta tradició i que, en essència, ens recorda que som éssers vius que no podem (ni ho volem alguns) escapar dels ritmes de la Natura, en aquest cas, del solstici d’estiu. Bona i assenyada revetlla (encara que això últim soni a oxímoron o, en llatí, contradictio in terminis, ole!).
