Som a les acaballes del mes de juliol, d’un mes “diferent” per a tothom, per a la humanitat sencera segons diuen els entesos i, sovint, els aixafaguitarres… És obvi que la pandèmia ens ha alterat els hàbits i, potser fins i tot, alguns dels costums que ens feien nosa i que no sabíem com desfer-nos-en. Jo, per exemple, he fixat la meva hora de llevar-me diària a les 4:45 h, caps de setmana inclosos (amb alguna petita flexibilitat de tant en tant), perquè soc bestiola matinera, perquè és de bon matí quan més em brollen les idees i quan més gaudiexo dels deu minutets de repòs que sempre m’acaben sobrant. El juliol d’enguany ve clarament marcat pel virus, un virus que ha estat capaç per primera vegada en la història d’aturar tot un planeta.., l’acció humana s’entén perquè el planeta ja hi era abans de la irrupció dels éssers humans i hi continuarà essent un cop ens haurem extingit, almenys fins que el Sol no esdevigui estrella gegant vermella.
El juliol, per a molts, ha estat un esclat de llibertat o, millor, de sentir-se lliures, i alhora un mes d’experimentar els riscos d’aquesta llibertat en l’aparició de nous confinaments, rebrots, contagis i la visió d’un futur gens esperançador a curt termini. I és que quan ens capbussem en el mar o la piscina o el riu o fem senderisme per boscos meravellosos no ens podem ni imaginar que, en tornar a casa, ens espera un virus invisible que ens pot amargar la vida o fins i tot llevar-nos-la. I això la gent jove és molt normal que ho pensi així, malgrat els advertiments o les multes que els puguin caure. Per aquest motiu, no soc dels qui acusen amb el dit…, perquè ja ho diu l’adagio : « Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra », i jo no n’he estat pas mai, lliure de culpa, de cap culpa, per això tampoc he adoptat mai el paper de « policia de balcó » o « xivato de carrer »…, títols tots aquests que molta gent s’autoproclamat per la gràcia de qui sap qui o què. Però, per a molts més, aquest juliol s’escola amb molt més dolor que glòria, i és per això que vull tancar aquest escrit enviant-los una abraçada virtual a la Rosalinda, per la mort sobtada de la seva filla, i per al company d’aquest diari, en Gerardo, per la mort de la seva estimada mare. Que l’agost ens sigui a tots molt més lleu !