Quan s’esdevé una terra oberta a l’acollida, a la pluralitat i a la diversitat, el primer debat coherent que s’obre és el lingüístic: perquè la comunicació social és el que ens caracteritza com a persones dins d’una comunitat, societat o poble. L’objectiu d’aquest escrit no és passar revista a la història demogràfica del que ens envolta, no soc ni demògraf, ni antropòleg, ni historiador. M’interessa la llengua com a punt de trobada i d’interconnexió, i sabem que la riquesa cultural de Castelldefels és múltiple; des de la vinguda de ciutadans d’altres indrets d’Espanya, fins a l’arribada de gent d’altres racons del món. Això es tradueix en la trobada de diverses llengües en pocs metres quadrats, i, per desgràcia, també es tradueix en la imposició social d’una llengua. La sociolingüística, disciplina que s’acosta més a les meves aptituds, estudia àmpliament tots els factors relacionats amb la trobada de persones d’indrets diferents i les llengües que usen per comunicar-se. Castelldefels, com molts altres municipis del Baix Llobregat, es presta perfectament a la concepció teòrica d’imposició social d’una llengua. I de la teoria es passa a la pràctica.
L’Abdul fa onze anys que és a Castelldefels, i sempre em diu que amb el castellà es pot anar arreu, i amb el català no.
La Viky fa set anys que viu aquí i tampoc s’atreveix a aprendre català, suposo que no el deu trobar del tot necessari. I aquests exemples es magnifiquen quan vas al sabater i no entén el català, i et veus obligat a parlar en castellà. O vas al supermercat i tampoc entenen el català. O vas a un bar de la platja i tampoc entenen què demanes si no ho fas en castellà o anglès. I nosaltres només tenim dues opcions, o bé fregir-nos a denúncies a la Plataforma, o bé resignar-nos a abandonar el català. I l’esgotament condueix a la resignació de saber que la llengua del teu poble és inútil. Podríem dir que tot sorgeix del Decret de Nova Planta, de monarques amb poca sensibilitat lingüística, de guerres i dictadures, i companyia. Però tot acabaria en el terreny de l’excusa i l’autojustificació. I no. El Consorci per a la Normalització està abandonat, encara que diran que no sé quanta gent s’hi inscriu i aprova els exàmens, i no sé quantes justificacions més. Però la realitat sociolingüística de Castell-defels és la de no poder viure en català, i les institucions s’omplen d’estrenar espais lúdics i culturals, banderes de molts colors per a la platja, zones per aparcar (o no aparcar) cotxes, zones per caminar… I la llengua catalana queda arraconada als pocs usos que ens permet alguna mena de quotidianitat distant. Tot vindria a ser una comparació amb l’estat francès de finals del XIX i el «Parlez français–soyez propres» [Sigueu polits, parleu francès]. I això és el que ens passa, que per procurar ser educats acabem parlant en castellà, o ni intentem parlar català per por a no ser entesos. Que les institucions, començant pel mateix Ajuntament, podrien fer més? Sí. Que ho faran? Ho dubto. El que hauríem de fer és prendre consciència col·lectiva, avaluar la situació lingüística i procurar de resoldre-la. Potser el problema rau en la concepció ideològica de la llengua, i el fet que en les darreres eleccions el vot a partits que menystenen el català fos de 13.430 al nostre municipi. Potser el problema és usar la llengua com a ens polític. Potser el problema és l’odi a la terra on es viu i es treballa, i a la seva llengua i a part de la seva gent.
Potser el problema és tan complex de resoldre que les institucions giren cua, quan tocaria no girar ni el cap.
Roger Cubedo Fabregat
