A l’hora d’escriure aquestes línies ja ens trobem en la temuda segona onada del coronavirus. Avui mateix el Govern de la Generalitat imposarà restriccions més dures per mirar de frenar l’expansió del virus, fent que bars i restaurants tanquin durant quinze dies, entre d’altres restriccions. Altres països europeus, com ara França i Itàlia també han imposat mesures molt més restrictives, mentre als EUA un personatge anomenat Donald Trump juga, literalment, a desafiar el virus amb total cinisme i irresponsabilitat. És obvi que a molts països no s’han fet bé les coses, i que la desescalada, per exemple, ha estat massa accelerada o que han pecat d’excés de confiança o que directament han “passat” del risc i dels perills que representa aquesta pandèmia. Jo no soc una persona espantadissa en aquest sentit però tampoc no he estat temerari en cap moment. Quan haig de sortir, surto, és a dir, quan haig d’anar a treballar o a complir amb algunes obligacions familiars indefugibles. I he cregut sempre en el principi de solidaritat, encara que la humanitat, en general, és altament decebedora. No obstant això, encara faig cas de les autoritats sanitàries perquè, malgrat tot, encara crec en l’espècie humana (que ella mateixa tota soleta s’esta buscant una nova ruïna). Em considero, però, un “obedient crític”. I acabaré amb el comentari que m’ha escrit en un email un amic meu, un professor israelià que viu i treballa a la Xina des de fa bastants anys. Unes paraules sorprenents (o no) que us tradueixo en aquest punt: “Hola Moisès, espero que estiguis segur i sa i que la teva vida diària no s’hagi vist totalment interrompuda pel virus. Llegim i escoltem notícies inquietants sobre la situació a Espanya. Si us plau, cuideu-vos molt. Molts països tenen molt a aprendre de la Xina, especialment sobre la més que urgent batalla contra el coronavirus. Aquí hem reduït la pandèmia a gairebé zero casos i cada aspecte de la vida està tornant a la normalitat mentre es prenen mesures per bloquejar qualsevol nou brot. Una de les eines interessants que el govern xinès està utilitzant són els telèfons mòbils pels quals es transmet informació diàriament. El que les nacions occidentals no entenen és que la democràcia s’atura quan comença una guerra”. Que cadascú extregui les seves pròpies conclusions, jo només cito les opinions d’un amic. El que és evident és que sense una mica més d’humilitat no ens en sortirem.