En l’edició anterior d’aquest diari vaig parlar-vos de l’Any del Bou, l’any nou xinès en el qual ja ens trobem i que correspon a aquest 2021. Seguint, doncs, en la mateixa línia, i a les acaballes del mes de febrer, recordo el mes de febrer de 2005 quan vaig marxar de Castelldefels per instal.lar-me a la llunyana ciutat xinesa de Harbin, capital de la província de Heilongjiang, la més septentrional de la Xina, que fa frontera amb el sud de Sibèria. Recordo perfectament que la secretària del Departament d’Anglès de la universitat on jo anava a ensenyar espanyol (i no anglès) ens va rebre a l’aeorport molt amablement i em va preguntar si era la primera vegada que venia a la Xina. Jo li vaig dir que sí, i ella amb sorpresa, aleshores, em respongué: I veniu a Harbin!? En aquell instant no vaig entendre el sentit de les seves paraules però aquella mateixa tarda de febrer, ja en l’apartament del campus universitari, vaig adonar-me que el clima, entre altres coses, especialment a Harbin era (i va ser-ho) molt dur per a algú com jo, que venia de la Mediterrània. No obstant això, m’ho vaig agafar com un repte, com una experiència més de les que la vida sovint et posa al davant. Curiosament, i malgrat el rigorós fred i les dificultats de viure en una ciutat xinesa, a vegades trobo a faltar aquells dies, les passejades per Harbin, una ciutat, com ja he escrit en alguns articles, fascinant històricament parlant i pràcticament desconeguda per a la majoria de nosaltres perquè sempre queda fora dels tours turístics. Com a molt, a l’hivern algun diari o canal de televisió d’aquí treu fotos o imatges del cèlebre Festival de Gel, un esdeveniment meravellós, màgic, divertit, del tot recomenable de visitar si algun dia decidiu viatjar-hi. Per acabar, recordo també ara que a finals de febrer del 2006, als afores de Harbin hi havia unes pistes d’esquí, el Jinhua Ski Resort, a les quals vam anar un dissabte. Jo no havia esquiat mai en la meva vida, i va ser molt divertit (i lamentable) el fet que no durés més d’una hora amb els esquís posats…, però valia la pena anar-hi per gaudir d’unes muntanyes nevades precioses, muntanyes que alhora (i avui també) em van transportar a les encara més maques de Corea del Sud, i que havia pogut gaudir uns quants anys abans…, això sí, sense esquís! En fi, no sé ben bé per què estic enyorant tant la meva etapa asiàtica…, potser és per allò de la Sehnsucht que no vaig saber concretar-li bé a un dels meus alumnes alemanys, i que va més ellà del simple significat de “nostàlgia”.
