La gent gran d’aquest poble recorda “l’avi” o “el vell “ Perico, home un xic bohemi que havia treballat de pagès i va ser un dels primers policies de Gavà i que va treballar de jardiner a l’Ajuntament de Castelldefels. Anava amb un carretó tirat per un petit ase, cosa que el feia molt popular entre la mainada. De vegades, el vell Perico muntava una tauleta amb dues guies on col·locava uns personatges de fusta que feia anar endavant i enrere amb cordills; també feia bellugar braços i caps amb altres cordills; canviant el personatge explicava una història i així era com els nens assistien al seu “petit teatre”. Recordo que en una història feia córrer un home perseguit per la seva dona que movia el braços i li pegava amb una escombra, mentre que en Perico deia: “No li peguis, dona, que no ho farà més…”.
Sempre he recordat aquesta escena que he intentat dibuixar aquí.
També de vegades portava un carretó d´esmolet on havia muntat unes 20 figuretes articulades que, amb el moviment de la roda i les petites corrioles amb cordills, convertien la plataforma en un fantàstic espectacle d´autòmats. La seva habilitat per fer figures de fusta (les tallava i les pintava) era extraordinària i el dia de Sant Antoni el seu carro era un dels més vistosos, pel guarniment i tambè perquè de vegades col·locava les seves titelles a la part superior de la caixa del carro, aconseguint que tinguessin un moviment continuat.
Era conegut i estimat al poble, el seu nom era Pere Planes Tintorer, nat el 15 d’ abril de 1876 a Gavà. De jove, la seva família va marxar a Castelldefels on ell morí el 8 de febrer de 1964. Va viure al carrer Major núm. 1 (padró de 1955, p. 22). Li agradava anar a caçar amb el seu germà, i feien nit a coves, molt lluny de les comodidats d’ara.
El coneixement de les coves va tenir una forta importància per amagar Mossèn Cinto, rector de Castelldefels, al 1936. Aquest mossèn va tornar de visita, passada la guerra, essent capellà del vaixell de guerra “Canàries”.
En Perico mostrà la seva disconformitat en la mort que es volia aplicar al rector (en una reunió al pis superior del Café del Centre, avui La Caixa) ja que havia estat lligat a una cadira i deixat un temps al mig de la carretera, on va a passar molta por. No ho va oblidar mai.
El que feia en Perico, tot i agradar a la gent, no passava de ser considerat una afició seva però al descobrir jo el maravellós treball d’Herrada de Landsberg ( Alsàcia, 1130-1195 Alemanya), que va iluminar (dibuixar i pintar) un molt important llibre del segle XII, l’“Hortus deliciarum”, amb molts dibuixos on un rei contempla l’art de dos titellaires que fan exactament el que feia en Perico: la taula (igual que la seva) amb les dues guies, pero on es mouen les dues figures gràcies a les cordes i també es mouen els braços. És clar que seguia la mateixa antiga tradició.
Ara la paregunta és: qui va a ensenyar-li aquest art? I on? Han passat massa anys i possiblement mai ningú no podrà respondre.
Tot i això, val la pena saber que un conciutadà possiblement va ser el darrer titellaire medieval.
El meu sincer agraïment a:
Miquel Porcar Sánchez,
Antonia Planas Guerrero,
Eladi Gandia,
Anita Arpa i molt especialment a Miquel Sebastià Martinez,
María Arpa Plou i Carmen Planas (neta d’en Perico)
Enric Ferrer Batet
