Quan jo era un nen, amb un cosí meu vam agafar capgrossos (cries de granota) en un pot de vidre, i els vam portar a casa, on el meu pare me’ls va fer llançar perquè deia que portaven mala sort, ell també els havia agafat quan era un nen, i aquell dia una bomba els va enfonsar la casa.
No sabia res que haguéssim tingut la mala sort, durant la guerra, de ser bombardejats, la gent no volia parlar d’aquella època fosca i era molt difícil que algú volgués fer-te cinc cèntims.
Por: Enric FERRER BATET
enricdegava@hotmail.comLa història va ser així:
Va sonar la sirena que avisava de l’atac aeri, els veïns espantats van sortir al carrer, una de les bombes va caure a casa a la cruïlla actual dels carrers Major-Albert Einstein enfonsant una part. La meva iaia, Maria Vergés Sabater, es va llançar a terra per protegir amb el seu cos el seu fill petit, Lluís Ferrer Verges (llavors tindria entre 3 i 4 anys) produint la metralla una ferida a les cames a l’alçada de les cuixes.
Tanmateix, els enderrocs que li van caure a sobre i la sang perduda li van fer perdre la consciència, fent difícil trobar els nens al bell mig d’aquell caos, a la vegada que van venir ambulàncies que la van portar a l’Hospital Clínic de Barcelona a la cantonada dels carrers Villarroel amb Còrsega, on li van fer una transfusió de sang (l’Hospital Clínic era capdavanter en medicina d’urgències en aquella època).
La seva germana, la Nati, que vivia a Barcelona, la visitava diàriament a l’hospital, i recorda que no podia caminar recte, havia d’anar esquivant els ferits amuntegats que hi havia a terra per falta d’espai, fins que li van donar l’alta. Al final de la guerra, la iaia tenia 32 anys. A partir de març de 1937 es van iniciar els bombardejos aeris sobre la ciutat de Barcelona. Els atacs provenien fonamentalment de l’aviació italiana i, en menor mesura, dels alemanys de la Legió Còndor i de l’aviació franquista.
La bomba dels capgrossos
Aquests dies recordava aquesta història i reflexionava que el pare era un home savi, els capgrossos sí que porten desgràcia…, quan tenen bombes i avions.
A l’estiu a Castelldefels, calor sufocant i mosquits per l’amor de Déu, els veïns al capvespre sortien a la porta de casa seva amb una cadira i xerraven, en pantalons curts per la calor. Un veí, Manolo Saez Barreda, de Ca la Vicenta Querol Garcia , família de Gaspar Elies i Maria Maberto, també veïns, tenia les cames plenes de taques morades com un dàlmata. Vaig preguntar a l’àvia i em va dir que la bomba que va tirar la casa i la va ferir a ella, també va agafar el veí fent-li un centenar de ferides de metralla, per als nens era una imatge inoblidable.
El 1939 Castelldefels tindria uns 2.000 habitants i es coneixen com a mínim 7 refugis antiaeris (veure “El Torreò” GREHIC nº 27 de març del 2009), un al carrer actual del Bisbe Urquinaona, al qual la iaia no va tenir temps d’arribar. Ella sempre va suposar que anaven a
bombardejar la fàbrica Rocalla, on es creia que fabricaven armes, però com en molts altres llocs “fallaven” i rebia la població civil, sent una tàctica ben documentada en totes les guerres modernes per desmoralitzar el contrari.
D’aquests bombardejos a Castelldefels encara vaig sentir una altra història. La Montse Gandia em va explicar que el seu avi, Eladi Gandia Fernàndez, i la seva àvia havien construït un refugi en un hort que tenien a la Muntanyeta. La seva àvia li va explicar que un dia de bombardeig van entrar corrent al refugi, llavors també va entrar un home que vestia de paisà però que a ella li va semblar que tenia la coroneta de religiós. Cap de les tres persones va dir res, i quan el soroll de les bombes va callar, l’home va sortir i se’n va anar.
AGRAÏMENTS
Alfonso Lopez Borgoñoz,
Mercedes Bartolí Vergés,
Teresa Batet Riello
Montse Gandia Molina,
Montse Elias Maberto
