En un poblet de pagesos i pescadors de només 400 habitants aproximadament, al Castelldefels del 1873, és temptador pensar en una vida bucòlica i tranquil·la… Ni de broma!, la vida era un autèntic parany i sobreviure cada dia, un esport de risc. Vaig poder compartir temps i conversa amb la Sra. Victòria Elías Satorra per saber quelcom d’un besavi seu que va ser alcalde de Castelldefels. Por: Enric Ferrer Batet
Al segle XIX, i després d’una època de molta inestabilitat, l’any 1873 aproximadament arriba la Primera República i amb ella eleccions municipals a regidors a Castelldefels, els dies 14 i 15 de juliol, on 72 vots (segons el cens, tots eren llauradors excepte un ciutadà, que era el mossèn; no s’esmenten pescadors ni senyores tot i que existien) porten a l’alcaldia a Gaspar Rabentós i Riera, que devia ser un home extraordinari perquè la República va ser assassinada pel generalíssim de torn el dia 29-12-1874, però ell, l’alcalde, sobreviu i continua fins a finals de segle.
Un es pensava que les actes municipals eren una cosa ensopida que avorria fins i tot les ovelletes, però han resultat més divertides que un TBO i, de vegades, amb més misteri que una novel·la. D’unes poques actes que he trobat a l’arxiu municipal i papers de la família, n’he fet un petit resum: Es crea la Junta Municipal de Sanitat, i en Gaspar hi signa.
Agost de 1873, els carlins multen amb 300 duros +3 duros cada mes als mossos que s’allistin a l’exèrcit republicà. El mosso Josep Camps i Casas, que s’havia fet passar per asmàtic, és enviat al metge de Viladecans, el doctor Felipe Vilanova, que el declarà sa i útil per morir per la pàtria. També va al·legar “calenturas“ en Silvestre Petit (i Alameda?), que va ser declarat sa de cos i esperit … Allistament, 2 mossos útils i 2 que se’n lliuren en ser declarats “fills de vídua pobra”.
Uns “llestos“ posen en subhasta l’Ajuntament i l’escola de Castelldefels. Us preguntareu esparverats “com pot ser possible això?”. Doncs sí, la desamortització de Mendizábal (i després la de Madoz, ministre d’Espartero), publicada a la “Gaceta de Madrid” del 3-5-1855, que va afectar un 30% de béns de l’Església, un 20% de la Beneficència i un 50% de béns municipals, ens va tocar els…, dic el rebre. Resulta que l’edifici de l’Ajuntament i escola havia estat in illo tempore una fonda (un ‘mesón’) i amb aquest nom va sortir a subhasta pública a “El BOLETÍN OFICIAL DE VENTAS DE BIENES NACIONALES DE LA PROVINCIA DE BARCELONA“ del 4 -6-1874. L’alcalde diu que l’edifici, que està parcialment ensorrat, és casa consistorial i escola des de temps “immemorial”, que el consistori no té diners per comprar-ne un altre, i aprova acudir al governador de la província perquè declari l’edifici “en la excepción de la ley“, com ja s’havia fet en altres llocs i circumstàncies similars. Això era un “sinvivir”.
Es discuteix quin tant per cent es carregarà per la Matrícula Industrial y de Subsidio a l’any 1889, i s’acorda un 16 % “para el Tesoro” (ni que fos l’IVA! ). Gaspar Rabentós paga la contribució industrial, 4,92 pessetes.
Al gener de 1890 hi ha un canvi de secretari, que diu que marxa per motius de salut (però molt desprès encara surt en documents aquí); es diu Camilo Casanovas i Ventura, i porta en el càrrec 2 anys i 9 mesos.
Una plaga de guineus causa danys en les humils economies pel gran nombre de aus de corral mortes. S´acorda encarregar al veí més bon caçador, en Josep Sancho i Soler, que les extermini amb armes o altres mitjans; i també pagar una quantitat en metàl·lic (1 pesseta ) per cada guineu viva o morta lliurada a l’Ajuntament; la pesseta sortirà del capítol d’Imprevistos.
Bé, aquests són només uns esbossos de la nostra humil història en el temps d’aquest bon alcalde. Se’m quedem moltes coses encara al pap per dir i qui sap si podrem tornar a fer-ne una ullada, però sincerament he gaudit molt de poder compartir aquestes històries amb vosaltres.
Agraïments sincers a la Sra. Victòria Elías Satorra
a l’Arxiu Municipal de Castelldefels i Montse Carreras
