LLUÏSA FERRÉ i ARTAL

ES MEREIX UN CARRER

Por Enric Ferrer Batet

La seva família venia de Lleida i de Vilaplana (Tarragona), i es van haver d’exiliar al 1939 a Argelers i Criel sur mer (Normandia) quan la República va perdre la guerra. El seu germà, Francesc, havia fundat la colla sardanista “Dolç Esforç” l’any 1951 (tot i que el banderí posava 1952) i va anar a treballar a França al 1952.
El seu germà, l’Hel·leni, quan va ser cridat a files, va aprofitar un viatge a Andorra amb les caramelles per anar a visitar al seu germà i es va voler oblidar de tornar. La vida d’aquest home mereix un capítol a banda, va ser el “fugitiu il·lustre“ de Castelldefels, i diaris com Le Monde es van fer ressò de les seves passes en aquest món. La Lluïsa va venir a viure a Castelldefels vora 1951, on va conèixer en Joan Riba Gorina de Can Baixeres (Joan del Centro, li deien), i es van casar el 26 d’ octubre de 1953.
La Lluïsa va tenir un gran amor, a part de la seva família, per a tota la cultura que havia heretat dels seus majors: la dansa, la música, la llengua i la llibertat de decidir el seu futur, com a ésser humà que era.

Dona de carácter, va combinar el treball per donar suport a la família amb l’activisme cultural i social. L’any 1966 en el referèndum de Franco sobre la llei orgànica de l’Estat, en veure que molta gent portava el vot amb el SÍ a la vista, ella va obrir el seu sobre i va lluir el NO fins a l’urna. Això li va suposar rebre al Café del Centro diverses i aspres visites de la policia, tàctica habitual per “dissuadir “ de mostrar el més petit gest d’oposició. Va ser una de les primeres dones que es va treure el carnet de conduir a Castelldefels. Va iniciar la 2a etapa de la Colla sardanista Anella Dolç Esforç al 1967, fent la presentació a la Festa Major d’Hivern amb motiu de la inauguració del pavelló cobert de la pista poliesportiva, i van tenir la col·laboració de la Colla Roure de Barcelona, que vestia de groc. La cobla va ser La Caravana. Una de les activitats de la Colla (de la qual ella era mecenes) eren les classes de català que feia en Joan Rossinyol i Janoher. Als anys 80 va crear un cor de dones, “Les Caramelles Cantarelles“, que van intervenir a la Missa del Gall i la de Pasqua amb la col·laboració d’algunes cantants de l’Orfeó. La colla sardanista, es va convertir en una de les grans referències de la vida cultural del pobla: la colla va organitzar trobades, va participar en concursos per tot Catalunya, va ensenyar a ballar sardanes a diverses generacions de ciutadans, i va servir per conèixer moltes i molt bones persones.

Una altra de les seves passions va ser el cant. Per un anunci del diari, quan tenia vora 45 anys es va pre-
sentar a unes proves a l’Orfeó Català, i la va escoltar el mestre Lluís Millet, fill del fundador de l’Orfeó, que li va preguntar qui la recomanava i on havia après a cantar. La Lluïsa va dir que no la recomanava ningú i que havia llegit l’avís al diari, i que l’havia ensenyat a cantar la seva mare. En Millet li va dir: “No es preocupi que ja la recomano jo”, i va ser solista dels contralts (la veu femenina més difícil, només un 2 % de les dones la tenen) durant molts anys .
En les primeres eleccions democràtiques (1979-1983) es presenta i és elegida per ERC. Ella i l’Àfrica Lorente van ser les dues úniques dones elegides en aquelles primeres eleccions democràtiques a Castelldefels, després del franquisme. La Lluïsa va ser regidora de Cultura.
El seu 90è aniversari li va portar l’alegria de rebre el sincer homenatge de moltes persones del món de les corals, de les caramelles, de les sardanes i de mil amics d’arreu. Tres mesos després va morir i a causa del protocol de la pandèmia, només la va poder acompanyar el seu fill gran, l’Eusebi. Molta gent no ho va saber fins després (com jo mateix), per això aprofitem aquestes línies per retre-li aquest molt petit homenatge a una tan gran senyora.

Sincers agraïments
Eusebi Riba Farré
Francesc Riba Farré
Joan Riba Farré
Francesc Chaves Guerrero